Felip VI, el tieta

Es veu que als cercles monàrquics ha agradat molt que el cunyat d’Urdangarin parlés de diàleg amb Catalunya en el seu discurs de Nadal. Els emociona que aquest jove (que té una feina estable i ben pagada només perquè és fill de son pare) els doni consells tan propis d’una tieta assenyada. Vaja, si fos tan partidari del diàleg, ens consultaria si volem ser els seus súbdits. Però ja passa que, de vegades, et trobes que et dóna un consell algú que et sembla menys intel·ligent que tu. Trobo que, almenys, amb el que cobra, podria fer un acudit bo de tant en tant entre gall i gall i tòpic i tòpic.

No crec en els reis, perquè no crec en la desigualtat i en els privilegis, però en els contes antics que llegia de petita almenys els monarques es preocupaven per la pobresa dels súbdits. Com pot ser que aquest home, que viu en un palau amb despatx allà mateix, que té jardins curulls de sofàs d’exterior -ens ho van ensenyar en unes fotos artístiques i caríssimes-, no parli en el discurs de Nadal dels pobres que no tenen cèntims ni per escalfar-se? Com pot ser que ens parli de diàleg amb Catalunya i no ens expliqui com és que el Tribunal Constitucional espanyol ha tombat la llei de la pobresa energètica, que ens permetia als catalans -aquests indígenes amb qui s’ha de dialogar- no tallar la calefacció als que no la poden pagar? I tot per què? Perquè el que és important és que els pobres catalans no tinguin més privilegis que els pobres espanyols (que no tenen cap llei que els empari i s’han de fotre de fred). Com pot ser que un rei no parli en el seu discurs de Nadal dels nens que avui no es poden escalfar? Algun d’aquests polítics i tertulians que s’han emocionat tant em diran que parlar d’això no és pertinent, que no toca, que treure-ho en aquest article és demagògic, que el que cal és solucionar-ho i bla bla. Els que diuen això tenen en comú amb Felip VI una cosa: no han passat fred ni misèria de petits.