Publicitat
Publicitat

Feminisme també conservador

Margaret Thatcher, la vida de la qual podem veure al cine aquests dies -encara que sigui centrada més en el seu Alzheimer que en la seva vida política-, mai va fer servir el terme feminista per definir-se a si mateixa. Era una dona de la generació de la guerra. Però les noves dones conservadores, formades ja sota la influència del 68 i de les noves onades de feminisme dels 70, no volen que el concepte continuï sent monopoli de l'esquerra.

Als partits conservadors occidentals les dones cada cop hi són més visibles i, en alguns casos, fins i tot, arriben a ocupar poders gegantins -com és el cas d'Angela Merkel- que fan tremolar més d'un home. Al Regne Unit una de les dones més destacades i populars del govern de David Cameron és la musulmana Sayeeda Warsi. És la primera dona musulmana que ha arribat a un ministeri i la primera política a parlar en veu alta de la islamofòbia al Regne Unit. A Cameron, que tot i la multiculturalitat de la societat britànica té un gabinet integrat majoritàriament per homes blancs formats en l'elit d'Eton -l'escola de la família reial britànica-, li va agradar el parlar planer de la baronessa Warsi i el fet que representés un partit multicultural i no classista.

En el context espanyol, lluny del període hegemònicament masculí d'Aznar, el PP ha fet un canvi d'imatge significatiu incorporant dones en els càrrecs més importants: la vicepresidència, amb Soraya Sáenz de Santamaria; Ana Mato, com a ministra de Sanitat, i Dolores de Cospedal liderant el partit. L'alcaldia de Barcelona no ha tingut mai una dona; en canvi, la de Madrid ja l'ocupa Ana Botella. Òbviament, no podem oblidar Alícia Sánchez-Camacho, que ha liderat un terratrèmol polític al PP català que els ha aconseguit fer sortir de la invisibilitat que els havia assolat durant dècades.

¿Com canviaran, per tant, aquestes dones els idearis dels partits conservadors pel que fa als temes relacionats directament amb les dones? Cada vegada hi ha més dones conservadores que estan interessades en el feminisme, però afegint-hi nous significats. D'entrada, sempre han tingut un gran rebuig a veure les dones com a víctimes, però cada vegada coincideixen més amb les seves col·legues de l'esquerra a creure que hi continuen havent moltes dificultats per compaginar maternitat i feina. De fet, en l'esfera econòmica i política no hi hauria d'haver contradicció entre les dones que busquen la igualtat al món laboral i a casa afavorint el sistema capitalista i preservant moltes institucions del passat. Que aquesta contradicció desaparegui en temes socials relacionats amb l'anticoncepció i l'avortament és una mica més complex. Però encara que algunes no vulguin utilitzar mètodes anticonceptius, estar en contra de l'anticoncepció i ser feminista són posicions que no haurien de ser incomptatibles. En el cas de l'avortament, parlem d'una qüestió tan capaç de generar divisió i tan sensible socialment i teològicament que de ben segur que no es pot utilitzar com a criteri. Possiblement, l'espai comú del feminisme entre dones de diferent ideologia tindria més a veure amb la conscienciació de l'opressió històrica de les dones en la societat contemporània, que és molt variada al món, i amb el compromís entorn de la igualtat de gènere. Cada persona decidirà les seves opcions i hauria de ser respectada per fer-ho. El feminisme hauria de ser un terme que aglutinés un ampli espectre en els àmbits esmentats. Per fer-ho possible, però, cal defugir definicions reductores i exclusives de qui és veritablement feminista.

El feminisme conservador podria trobar una arrel tan llunyana com la de Mary Astell. Al segle XVII -és a dir, quasi un segle abans que Mary Woostonecraft reivindiqués l'educació de les dones perquè obtinguessin autonomia econòmica i reconeixement social- Astell ja va prevenir les dones assegurant que el matrimoni podria esdevenir un parany per a elles. Però reivindicava els canvis a través de l'educació o de la fe religiosa, ja que era de fe anglicana, i no pas a través del canvi social en massa, una reivindicació que arribaria més tard amb la Il·lustració.

Un dels principals problemes que roman en els contextos català i espanyol és que els temes referents a les dones continuen tenint poca visibilitat als mitjans de comunicació. Als del món anglosaxó, en canvi, fa temps que hi ocupen un espai destacat. Per exemple, la BBC té un programa diari sobre dones, la Woman's hour , líder d'audiència que fa més de 60 anys que funciona. Els partits conservadors, que ara governen a la major part d'Europa, tenen l'oportunitat de fer-se seu el feminisme. Aconseguir espais al món de la comunicació visual per les qüestions de gènere seria una bona manera de contribuir a l'educació del país i també d'atreure el vot de les dones en futures conteses electorals.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT