Publicitat
Publicitat

VISCA EL SISTEMA

Fenomenologia de l'anar fent

Doncs resulta que ahir al matí agafo un avió cap a Palma i hi coincidesc amb els poetes Enric Casasses i Josep Pedrals, que fan cara de diürns mentre enfilen cap a l'illa perquè hi tenen un bolo. I en Pedrals somriu i em diu "T'he de donar una cosa", i remena dins la bossa i en treu un exemplar del seu nou llibre, El romanço d'Anna Tirant , i va i me'l regala. "És una mena de segona part d' El furgatori ", m'explica, "però no hi té res a veure", matisa tot seguit. El tòpic afirma que les segones parts mai no són bones, però la realitat és que les segones parts que no tenen res a veure amb les primeres acostumen a ser excel·lents. I jo que li demano que me'l dediqui i en Pedrals me n'estampa una que no em puc estar de reproduir: "Per a l'amic Alzamora, / des de dalt d'un avió, / aquest llibret que adora / tota anticonvenció". I a continuació afegeix la paraula "Au!", i la signatura. Vinyoli, segons pròpia confessió, a vegades segregava poesia, però a en Pedrals sembla que li brolla. Ho saben els lectors del seu sonet diari a l'ARA.

El furgatori al qual feia referència el poeta és l'espaterrant mixtura de novel·la i dietari (en vers, per descomptat) que van publicar ara fa uns anys el mateix Pedrals i el seu alter ego Quim Porta (que, com el seu nom indica, té una importància real, però relativa). El furgatori , on qui més qui menys tothom furgava tant com podia, era el primer lliurament dels Diaris de Bolló , que amb El romanço d'Anna Tirant tenen la seva continuació. Tot comença amb un pròleg/reconvenció a càrrec del bo d'en Quim Porta, que li retreu a en Pedrals que, amb El furgatori , li va escamotejar quelcom de no gaire concret, però que exigeix un exercici de "responsabilitat moral". I en Pedrals, atent i diligent amb la requesta, reprèn el diàleg peripatètic (ço és, que parlen mentre passegen) amb el seu amic imaginari i, entre una cosa i l'altra, s'empesquen una nova novel·la (versificada) sobre els avatars, les desventures i les aventures de la tal Anna Tirant.

Només de llegir-ne les primeres planes (en la bella edició que n'ha fet Labreu a la seva col·lecció Alabatre, ferrenyament dirigida, entre d'altres, per la taxativa Clara Font), un s'adona que El romanço d'Anna Tirant és un dels llibres de l'any. No n'hi ha gaires, de llibres, que en el seu primer capítol t'expliquin que la germana de la protagonista s'ha enamorat -com un Cal·lígula qualsevol- d'un cavall, ni que la mateixa protagonista (l'Anna Tirant) rep, mentre roman capficada sota una figuera en les seves cogitacions, cinc vegades la visita del beat Ramon Llull apedregat. I tampoc abunden els llibres que, només de fullejar-los, informin el lector de les funestes conseqüències d'una plaga de paneroles (bonica i valenciana manera d'anomenar les cuques molles) sorgides directament de les entranyes d'un vaixell de mercaderies atracat al port de Barcelona. Tot plegat, episodis d'una fenomenologia de l'anar fent, que a la vegada es promet com una festassa del llenguatge i de l'esperit.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT