Publicitat
Publicitat

Obladi-oblada

"Fer-se gran és un drama"

38 anys. Cuentista i artista. Més cronista que imaginista. Desimbolt i lleuger. Lent i diabòlic. Innocent però pervers. Sempre va tard i normalment es perd. Il·lustrador i creador de la sèrie de televisió Arròs covat . Ara en publica el llibre.

Fa un dia bonic de color. Jo arribo puntual, ell vint minuts tard: tupè a la francesa molt ben girat, gest absent i estat suspès. Em converteix en vinyeta i anem a dinar. El Juanjo parla en forma de confeti i sempre ve de gust: és divertit i diabòlic i sorprenentment reduït. Estàs molt prim, no? Sí. 50 quilets. Abans m'incomodava, però ara ho porto bé. Acluca la mirada i desarticula el diàleg.

autèntic i una mica tonto.
Camina a l'atzar: una mica cap aquí, una mica cap allà. No té pressa per arribar enlloc, i no gaire sovint però quasi sempre es perd. Per això sempre va acompanyat de l'Eva, inseparable cap de premsa. Ella avui també ve a dinar. Què t'agrada del Juanjo? Que és sincer, autèntic, imprevisible i sensible. I una mica tonto també -apunta ell.

cronista imaginista.
Què és el millor que t'ha passat a la vida? Dibuixar; és el que més alegries m'ha donat. Més que un imaginista, el Juanjo és cronista d'una generació. Personatges naïfs, gargots infantils, lletra de preescolar amb faltes d'ortografia i textos amb molta mala bava que publica a diaris i llibres. A les vinyetes i a la vida, Juanjo Sáez és innocentment pervers. Diu el que vol, quan vol i contra qui vol. Treballes a casa? Sí. Amb pijama? Sí. Com és? De quadres. Amb botons? Sí. Quantes hores treballes? Ara tinc molta feina i treballo tot el dia. Però normalment, quatre hores. És tot tan improvisat com sembla? Sí. Ho faig tot de qualsevol manera i els diàlegs els faig pràcticament sense pensar.

silenci i acció.
Ell i el llapis; el llapis i ell. Ets solitari? Per treballar, sí. Però a partir de certa hora necessito estar acompanyat. De qui sigui: necessito parlar. Tres hores més tard ho certifico: és un plasta entranyable i un mentider fantàstic. El Juanjo és capaç de dir que ve del gimnàs quan va a comprar el pa: és un tic irrefrenable que no pot evitar. Com això de mirar constantment el mòbil. Què reps? Missatgets. De qui? I a tu què t'importa! Ets un conquistador comarcal? Jo, no! Però agrado molt a les mares. Tens nòvia? En vaig tenir una durant 10 anys, però ara ja no. Acluca els ulls amb nostàlgia i abans de marxar el començo a trobar a faltar. T'agrada l'amor? Suposo que sí. Però en el terreny del cor, m'he fotut unes hòsties terribles. Et pots enamorar dos cops d'una mateixa persona? Silenci. I després, acció: Em pots explicar quin tipus d'entrevista és això?

esparadrap i somnífers.
Juanjo, tu vols tenir fills? Abans sí, ara no ho sé. Primer m'he d'aclarir. Giro el cap i l'hi pregunto a l'Eva: I tu? Abans no, ara sí. I llavors salta el Juanjo i amb el seu parlar amb vaguetat i el seu ritme únic, arranca: Les dones mai voleu fills, fins que de cop us torneu boges i ho voleu tot: marit, fills, casa. I llavors és quan tu t'escapes? Sí. Perquè t'acollones? Sí. Perquè et fa por el compromís? Potser. I a tu, als 38 anys, solter i sense compromís, no se t'ha covat l'arròs? Físicament, encara no. Com portes fer-te gran, cronista generacional? Fatal. Ho visc com un drama. És una merda: augmenta la responsabilitat, se't moren les persones i et fan mal les coses. Ets molt hipocondríac? Sí. Viatjo amb molts medicaments: des d'esparadrap fins a somnífers. Per si de cas.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT