25/04/2017

Autòpsia de l’anti-Procés

3 min

El dimarts 25 de març de l’any 2006 el llavors líder de l’oposició al Congrés de Diputats, Mariano Rajoy, va presentar, acompanyat per Josep Piqué, uns arxivadors de cartró blau que contenien 4.028.000 signatures per sotmetre l’Estatut català a referèndum a tot Espanya. Aquesta insòlita consulta es basaria en una pregunta encara més insòlita, en la mesura que era una pura petició de principi: “¿Considera conveniente que España siga siendo una única nación en la que todos sus ciudadanos sean iguales en derechos, obligaciones, así como en el acceso a las prestaciones públicas?” És a dir, la interpel·lació implicava admetre que l’Estatut del 2006 vulnerava la igualtat de drets, i fins i tot l’accés als serveis públics. En aquell precís moment, el 25 de març del 2006, l’Estatut estava tramitant-se al Senat. El 18 de juny va ser sotmès a referèndum, i va entrar legalment en vigor el 9 d’agost.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Al cap de quatre anys, el 28 de juny del 2010, el Tribunal Constitucional el va anul·lar de facto en declarar invàlids els articles que, justament, n’havien justificat la redacció respecte de la llei anterior, és a dir, l’Estatut del 1979. El 10 de juliol del 2010 una manifestació que va sorprendre fins i tot els qui la van impulsar va iniciar simbòlicament l’anomenat procés de transició nacional, allò que acabaria sent el Procés. En les eleccions autonòmiques del 28 de novembre, el candidat de l’avui desapareguda federació de CiU, Artur Mas, va obtenir 1.202.830 vots. El candidat del PSC, José Montilla, en va obtenir 575.233, i el d’ERC, Joan Puigcercós, 219.173.

Aquesta és la successió cronològica dels fets, amb dates concretes. Interessadament, alguns n’afegeixen d’inventades, de dates; o bé en treuen alguna de ben real. Què hi farem. Passats els cinquanta anys, una persona normal ja no discuteix coses d’aquesta mena. Si el Procés va començar un 10 de juliol, l’anti-Procés es va iniciar en un moment força més inconcret, quan es va constatar que el gruix de l’autonomisme s’havia fet independentista (i no independentista testimonial, no, sinó polític). Hi havia un cap que calia tallar de totes passades, i no era altre que el de Mas.

Doncs bé: sense tenir en compte aquesta evidència, no es pot entendre per què justament la setmana passada es va detenir, per un cas de corrupció de dimensions gegantines, l’antic president de la Comunitat de Madrid, Ignacio González. Sí, ja sé que sona molt estrany, això que acabo de dir; es pot argumentar sense gaires dificultats, però. La base de l’anti-Procés, és a dir, d’allò que s’ha acabat coneixent com a operació Catalunya, consistia, presumptament, en una trama policial i judicial. Uns falsificaven proves i altres les admetien a tràmit de manera, en aparença, coordinada. Per afirmar això em baso en el testimoni de persones com François Seroux, o en el cas del pendrive del comissari Pino, o en el patètic episodi de La Camarga, o en dotzenes d’altres indicis més que raonables. A més de ser políticament gravíssim, tot plegat és il·legal. L’estratègia consistia a desacreditar Mas i el seu entorn amb números de comptes inventats i coses per l’estil, alguna d’especialment truculenta (una filla secreta a Extremadura!). Això tenia un revers simètric, que és el que ens porta a la molt tardana detenció d’Ignacio González i d’altres. Perquè no només es tractava d’inventar-se històries que embrutaven la imatge de l’independentisme, sinó també d’ocultar delictes reals, i molt greus, relacionats justament amb els qui combatien aquest moviment des del govern espanyol.

No és casual, en definitiva, que un cop descoberta la dimensió real de l’operació Catalunya es destapessin, de cop i volta, casos de corrupció que implicaven personatges molt importants de l’organigrama del PP. La coincidència en el temps no és el resultat de l’atzar, sinó que respon a una mateixa lògica. La justificada indignació d’alguns fiscals i policies espanyols en relació a la distorsió de les seves legítimes funcions té molt a veure amb tot això que estem explicant. Moltíssim.

El govern del PP estava convençut que disposava d’un James Bond per aturar el procés català, però al final va resultar ser Mortadel·lo. El Procés no passa pel seu millor moment, sens dubte, però l’anti-Procés està directament mort. Tot plegat era un nyap irrisori i força grotesc, ple de personatges a l’estil de Daniel de Alfonso, la gestualitat del qual em fa evocar inevitablement el Dr. Alfonso Cabeza (els més joves de la colla hauran d’anar a Google). En el procés català s’han comès errades típicament catalanes; en l’espanyol, típicament espanyoles. 1-1, doncs.

stats