07/02/2017

La Gran Corrupció

3 min

Fa molts anys -exactament 39 anys- algú va proposar el següent tracte: vostè posarà 60 pessetes en un calaixet, i el seu soci 40. Llavors tindran 100 pessetes. Com que la suma és de tots dos, podran fer llavors una divisió equitativa: 50 per a cadascú. Però com que resulta que el seu soci té un problema momentani de solvència, ell se’n quedarà 75 i vostè 25. Ara bé, atès que el cofret on desen els diners l’ha posat ell, és just que li doni un duret més. És un tracte ben transparent. El que passa és que els resultats són els que són: vostè havia posat 60 pessetes i ara en té 20, mentre que el seu soci n’havia posat 40 i ara en té 80. En senyal d’amistat, i per celebrar la signatura de l’acord, aquest senyor el convida a caçar (posats a imaginar, suposem que vostè es diu Josep Sazatornil i es dedica a la venda de porters automàtics). Al final de la jornada, s’adonen que han abatut tres peces: una magnífica perdiu i dos pardals raquítics. El soci li proposa, de nou, un repartiment equitatiu. Com que és l’amo del cofret, és ell qui s’encarrega de dur-lo a terme. Diu: “Pardal per a vostè, perdiu per a mi, pardal per a vostè... i ja no n’hi ha més!”

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Un cop fet aquest segon repartiment, a vostè li puja la mosca al nas: acaba de descobrir el mecanisme del finançament autonòmic. És probable que llavors, veient quina és la crua realitat, vulgui desistir d’aquest contracte que va signar el dia 6 de desembre del 1978, fa 39 anys (“Com passa el temps!”, etc.). Però no serà tan senzill, no. Hi ha un contracte pel mig i qui en treu profit no hi renunciarà pas. Ni en somnis, hi renunciarà.

Ara estem en aquest punt, tot i que ja no parlem de pessetes sinó d’euros. Ja vaig provar d’argumentar-ho un cop en aquestes mateixes pàgines: l’autonomisme és un règim constitutivament, inevitablement, fatalment corrupte. Fins i tot si fos gestionat per entitats angelicals alienes a les baixes passions humanes continuaria sent constitutivament, inevitablement i fatalment corrupte. Les raons d’aquest fet són molt fàcils d’explicar. L’autonomisme, almenys el que es va gestar amb la Constitució del 78, es basa a no saber mai de qui és què, ni qui té competències sobre això o allò altre, ni poder determinar amb exactitud si la Generalitat és una cosa que deriva de la legitimitat històrica o bé constitueix una generosa i paternal concessió. El resultat d’aquesta confusió estructural no pot ser altre que la confusió administrativa i, per descomptat, l’aixecada de camisa perpètua, perquè el contracte és abusiu i també impossible de reformar. Afecta altres comunitats que, en cas que deixés de ser injust, no serien viables econòmicament. Els respectius responsables de la Junta d’Andalusia i de la d’Extremadura no són anticatalans en el sentit que alguns creuen. Saben, com qualsevol persona amb capacitat per fer sumes i divisions elementals, que les seves comunitats depenen de la continuïtat del sistema. Això és tot. Aquest és un component essencial, però no l’únic, de la Gran Corrupció entesa com a estructura consolidada, com a sistema reglamentat, com a modus vivendi.

L’altre element imprescindible és la radialitat. Les coses han de passar per la capital d’Espanya, tant si són trens com empreses o institucions. Han de passar per allí, cosa que implica, òbviament, que no passaran per altres llocs. La radialitat configura un esquema manicomial on el no-res es connecta amb el no-res amb alta velocitat, però manté la via fèrria decimonònica en alguns dels llocs més transitats no ja d’Espanya sinó d’Europa, com en el cas de certs trams del Mediterrani. Enllaçar el no-res amb el no-res, per cert, és alguna cosa més que un disbarat: és prevaricar i malversar.

No paga la pena perdre un minut a provar de reequilibrar-ho, tot això. ¿Com es pot reequilibrar un projecte l’ingredient fonamental del qual rau, justament, en la imposició d’un desequilibri? Ara algú podria respondre: “Doncs fent política!” En altres circumstàncies li donaria la raó. Avui no. Quan una iniciativa política democràtica obté com a resposta la falsificació de documents que després són admesos com a proves incriminatòries malgrat ser un nyap patètic, no es pot fer política de cap mena. De fet, no es pot fer res perquè, en els dies assenyalats, segons com, pots acabar detingut; o potser et poden penjar la mort de Kennedy i tot. Política? La política ja s’ha acabat. Ara arriba una altra cosa, i és molt llaminera per als qui tenen la paella pel mànec. És així com s’arrodoneix, com es perfecciona, com es culmina la Gran Corrupció.

stats