Ferrari solitari
Per a l’obertura dubto entre dues cançons que parlen de cotxes: Cadillac solitario, de Loquillo, o bé Greased lightning, de la pel·lícula Grease, aquella en què John Travolta i els seus amics mecànics tunegen un cotxe vermell amb un llampec blanc. Una d’aquestes dues cançons, amb la lletra adaptada, seria la que obriria el musical JPF sobre gel, basat en el personatge de Jordi Pujol Ferrusola i el seu parc mòbil. Després de la compareixença, de l’enumeració de tots els cotxes que posseeix, amb tots els detalls de cadascun d’ells, em sembla que Catalunya es mereix que la seva intensa vida pugi als escenaris. I Catalunya no es mereix que no hi pugi. El personatge resulta fascinant perquè té una bogeria: els cotxes. I també, no ens enganyem, perquè María Victoria Álvarez diu d’ell, a la gravació de La Camarga, que “es bueno en la cama ”. De fet, quan en relata les proeses, la Sánchez-Camacho s’admira i mormola que si a ella un home li fes això que l’altra diu, l’aplaudiria. Que ell sigui precisament qui hagi ofert el cedé de la gravació als diputats (un cedé en què es parla de com és de bo al llit) el fa als meus ulls (i als de les meves cinquanta millors amigues) un gran home.
De moment, tinc mig embastada la lletra de Cadillac solitario. Començaria així: “ Siempre quise ir a Andorrá, dejar un día esta ciudad, cruzar el Cadí en tu compañía ”. Sí, reconec que aquest accent d’ Andorrá no queda del tot bé. És un començament bo, sí, però no immortal. Després, el tema segueix amb un potent: “ Pero ya hace tiempo que me has dejado, y problablemente me habrán imputado... ” I també tinc la solució per quan el Loquillo, boig d’amor, crida “ ¡Nenaaaaa! ” A la meva versió, el protagonista, en canvi, podria cridar l’home, de nom Francesc Xavier, que va ser conseller d’Empresa i Ocupació. Diria: “Menaaaaaaa!”
