Publicitat
Publicitat

Fets d'esperança, no pas missatges

Llegint les estadístiques que es publiquen sobre l'atur entre els joves, hom queda astorat. A casa nostra aquesta xifra arriba al 45%. Ha estat la suma d'actituds individuals la que ha generat dues classes de treballadors: els vells i els joves. El resultat és conegut: les velles generacions viuen, laboralment, millor que les joves. I les joves malviuen gràcies a l'entorn familiar -és a dir, a expenses de les generacions laborals de vella fornada-. El sistema és pervers i genera un entorn en què cap progrés ni signe de modernitat són possibles. Només una dada, que reflecteix aquesta discriminació: el 2009 (en plena crisi) l'augment salarial mitjà per als contractes fou del 4%... per als fixos. No sembla una discriminació socialment acceptable.

Contràriament a les aparences, Catalunya ha esdevingut un país d'un immobilisme de ciment armat. Els efectes sobre el món laboral han estat devastadors. Abracen tota la piràmide laboral, però agafen significativa gravetat en els comandaments mitjans i alts, la cultura dels quals vessa cap a la resta de l'empresa. L'actitud general, fins i tot en temps de bonança, és la de "He arribat aquí, i ara d'aquí no em belluga ningú". El fet contrasta amb la cultura de les empreses internacionals, en què s'estimula la mobilitat. Facin una ullada als voltants i comprovaran que els responsables màxims de les primeres empreses catalanes arriben al càrrec a l'edat de jubilar-se. I no marxen ni amb fum de sabatots. Quan surt una foto de les "forces vives" barcelonines és per arrencar a córrer. Si mai les seves servituds d'interessos econòmics i socials els hi permetessin, seria interessant llegir una comparació feta per les nostres escoles de negocis sobre l'edat dels directius catalans. Les classes directives catalanes (altes i mitjanes) constitueixen, avui, un enorme tap que impedeix l'oxigenació del teixit tècnic i gerencial. Tenim, en general, unes classes directives esbravades. Ja fa anys, em comentava un amic que dirigeix una empresa de selecció de personal que el problema actual de Catalunya és que no creava oportunitats. Si considerem que la Catalunya laboral és un apèndix de l'espanyola, fa temps que el senyor Sala i Martín va descriure la nostra situació amb gran precisió: "Si Bill Gates hagués viscut a Espanya, Microsoft no existiria".

A aquest immobilisme s'hi ha sumat una reacció de nou-ric provocada per un immerescut estat general de benestar. Una actitud que ha derivat en una mena d'egoisme generacional. Ha portat tota una sèrie de generacions a viure com si l'únic futur que ens importés fos el nostre. Sense mirar pels que vénen. A practicar un hedonisme superficial, de poltrona. I quan ens hem bellugat ha estat per tal que res canviés. Un sistema insostenible des del punt de vista temporal. Fins que ha esclatat. Ara ens hem aturat mentre ens posem al nivell que ens toca. Però per l'esforç acumulat, per productivitat, per mèrits en definitiva, Catalunya restarà aturada encara uns quants anys més.

A molts col·laboradors dels mitjans de comunicació se'ns demana que llancem missatges esperançadors. Però com fer-ho, sense mentir? Com bé diu Montaigne, " la vie est ondoyante ". La vida té alts i baixos. El creixement entre la generació dels nostres avis i la dels nostres fills hauria d'haver estat un camí uniforme i progressiu. Però aquest no és país de matisos, ni de comportaments raonadament graduals. I si el país necessita optimisme, aquest ha de venir més dels fets que no pas de les paraules. La manera honrada de fomentar l'optimisme entre les generacions joves consisteix en passar-los un missatge, però acompanyat d'un fet. El missatge d'optimisme consisteix a explicar-los que viuran molt millor que els seus avis. Que viuran pitjor que nosaltres? Potser sí. Culpa nostra, no pas d'ells. Però, al capdavall, ells viuran millor que els seus avis. I com que amb les paraules no n'hi ha prou, inexcusablement hem de dur a terme un fet clar i contundent: apartar-nos i deixar-los pas. Així de senzill. Perquè dir a la nostra joventut, com s'està fent darrerament, que nosaltres no canviarem els nostres hàbits però que cal ser optimista perquè cridarem uns senyors estrangers perquè vinguin i els contractin de cambrers és ultratjant.

Nota. El que dic val per a tots els sectors. Després de tants anys, cap dels gurus del periodisme català ha fet mai una entrevista al president Pujol tan desacomplexada i reeixida com la duta a terme pel senyor Jordi Évole. Deixin pas, sisplau!

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT