Filtració, globus sonda i falsa enxampada

Si el periodisme de declaracions, les rodes de premsa sense preguntes i els partits que donen les imatges dels seus mítings triades i editades ja indicaven un declivi, ni els més pessimistes podien imaginar que allò era només l'inici de la degeneració i que el pendent portaria fins a fenòmens surrealistes com les falses enxampades davant d'un micròfon. No penso dedicar una sola línia a especular sobre si són intencionades: ho dono per fet. El que constato és que això, sumat a la tècnica de donar entrevistes primer a la premsa internacional (i després al·legar que alguna cosa s'ha tret de context), a la tàctica de deixar anar globus sonda a veure com reaccionen i després ja decidirem, al fet de deixar que els càrrecs intermedis es contradiguin, als off the record en què es condicionen les interpretacions, i a les filtracions interessades, configura un panorama extremadament confús. És el tot s'hi val, la tàctica defensiva, el resultadisme pur i dur, anar col·locant missatges i desgastant els rivals a còpia de desconcertar-los. El pitjor és que deu funcionar, que tant ho repeteixin. I no s'adonen, o els és ben igual, que és un mètode altament perillós en un moment en què l'opinió pública té tirada a la incredulitat màxima. És l'antítesi del lideratge, és la improvisació que farà que algun dia ni el ministre del ram sabrà si allò ho volia dir o no, si allò ho pensa o no, si allò ho aplicarà o no.