Final de cicle a Barcelona?

La conferència de Jordi Hereu, dilluns, era un artefacte mil·limetrat per dir-li a la senyora Tura -parcament asseguda a primera fila-: ara veuràs com això de Barcelona no és Mollet; com això de Barcelona és tan complex que no es pot improvisar d'avui per demà. Feia el seu efecte, considerant que l'exconsellera afronta la batalla sense tenir un equip bregat en la vida barcelonina, ni equip de cap mena. Però dilluns al matí, un càrrec socialista que no està en el seu millor moment (qui del PSC està en un bon moment?) em va dir: Hereu ha entrat en una dinàmica declinant que és molt difícil de remuntar. Va sonar a sentència. De manera que a la tarda, minuts abans de la conferència, vaig dir a un membre de l'aparell del PSC, fresc com una rosa, que la política em semblava cruel. Ni més ni menys que la vida, va respondre, i va afegir: les primàries li han donat, a Hereu, una esperança, que no és poc.

En efecte, l'alcalde va sortir entusiasta, desafiant. Els seus el van aplaudir a peu dret. Barcelona se'n pot sortir perquè Barcelona és molt Barcelona, va venir a dir. El missatge era optimista, bàsicament econòmic, amb algun toc humà, però grinyolava la inconcreció. Les directrius de futur que va presentar, resumides del Pla Estratègic, eren tan genèriques que podien servir per a qualsevol ciutat intel·ligent, no pas per a Madrid i molt menys per a València, diguem-ne, però sí per a San Francisco. Són una suma ben feta d'excel·lència cutting edge i projecció. No és cert que Barcelona jugui bé en aquesta lliga, encara, però li agrada pensar en aquests termes, una manera d'arribar-hi en el futur. El problema és que són coses que depassen la competència municipal i per això el discurs d'Hereu era un incessant vol de coloms.

La pregunta és si Barcelona, en els últims quatre anys, ha avançat gaire en aquest terreny, i la resposta és bastant pobra. Per exemple, Hereu es va referir de passada a la "macroregió" mediterrània, un invent de la capacitat de somni de Pasqual Maragall que el seu successor, José Montilla, va arxivar en la foscor d'un calaix. Montilla no té tirada a (ni està dotat per) viatjar. Jordi Hereu és l'alcalde que ha viatjat menys. United Cities, que va ser la filigrana internacional de Joan Clos -el va portar a parlar a l'ONU-, llangueix a Barcelona sense que ningú en parli. Per una raó: Hereu no té joguines pròpies, les estratègies les va rebre fetes. Ha estat un alcalde obedient a les consignes del PSC de Barcelona. I la consigna va ser: cohesió social, proximitat i cap esgarip davant el PSOE o la Generalitat. De manera que Hereu ha funcionat en veu baixa: ha gestionat una ciutat que podria haver estat qualsevol capital de província… espanyola.

Ha estat, com a novetat, un alcalde calladet davant les jugades que, com sempre, ha fet Zapatero: ni tan sols ha reaccionat amb el projecte de privatització del Prat que deixa Aena al comandament. Ras i curt, un alcalde sense política. Un alcalde d'aparell, a qui està arrossegant avall l'onada del final de cicle d'un PSC descol·locat davant la realitat del país, perquè Catalunya, avui, està obligada a ser bel·ligerant: l'Estat ataca per terra, mar i aire. L'alcalde de Barcelona s'omple la boca amb una capitalitat que no exerceix. Hi era, Hereu, a la manifestació del 10 de juliol? Hi era, Montserrat Tura? Per què? Barcelona no pot viure al marge de la llibertat de Catalunya.

Dit això, el costat humà de la conferència no va tocar realitat, al contrari: Hereu va aconseguir fer un discurs sense la paraula turisme i la paraula pobresa . Té mèrit, la cosa. Si a un alcalde se li demana eficàcia i criteri, hem de reconèixer que la gestió del turisme ha estat erràtica: d'una acceptació cega de qualsevol projecte d'hotel (ehem!...) es va passar a una moratòria per Ciutat Vella i, immediatament, a demanar ajut a la llei de barris per al Raval de Mar (Raval Sud sona a autopista), on tocava un hotel de luxe! No sé si capten la contradicció. Quant a la pobresa, Hereu ens va vendre la moto d'una ciutat idíl·lica on tothom és atès "de manera professional" i els vellets surten a prendre el sol a les places; les entitats del tercer sector diuen que mai havien tractat tanta gent, i amb tan pocs recursos. La crisi no és culpa d'Hereu, i l'home fa mans i mànigues per tirar endavant, però havíem quedat que els contes de fades eren per abans d'anar a dormir.

Barcelona és una ciutat potent, que encanta el foraster (per un cap de setmana), que té el futur encarrilat, però que necessita una sacsejada en la petita i en la gran gestió: necessita, com diuen els cursis, un nou relat. Projecte i model. A casa, però també al món. En català i en anglès. Que el senyor Hereu no toqui realitat i que la senyora Tura torni a remetre a l'empatia maragalliana a mi m'escama, però també m'amoïna que Xavier Trias parli de prioritzar "les necessitats de la gent" en una "ciutat que funcioni". És clar que sí, però Barcelona és ambició o no és res. Per cert, els Jocs Olímpics d'Hivern tampoc van ser esmentats.