Publicitat
Publicitat

MOLÈSTIA A PART

Final feliç

Últim pla crepuscular absolutament inversemblant. Fosa en negre. War horse , un altre final feliç dirigit per Steven Spielberg. S'encenen els llums de la sala i pertot arreu ulls enlluernats i lleugerament entelats per les llàgrimes. Per descomptat, també hi ha qui exhibeix diversos màsters en cinematografia i sentencia "Bah! És molt Spielberg", mentre rebufa amb mirada descreguda. Mal que els pesi, el final feliç no és tan inassumible com el fet que, a aquestes altures de la història del cinema, algú esperi altra cosa de Spielberg, un cineasta capaç d'endolcir l'holocaust jueu.

Costa d'entendre el rebuig que generen els finals feliços, especialment en el cine. Com si fos preferible que tot acabés com el rosari de l'aurora. Quan algú gosa preguntar el motiu d'aquest fenomen, la primera resposta que li esclata a la cara és que els finals feliços no es corresponen amb la realitat. Potser sí, però les conclusions demolidorament tràgiques tampoc. Acceptem-ho: en termes generals la realitat és molt més lenta, espessa i avorrida que el cinema. Més i tot que la filmografia completa de Michelangelo Antonioni a càmera lenta. En el cas d'una història com la de War horse , és evident que en mans de Tarantino no donaria ni per a un curtmetratge. En cinc minuts el cavall rebentaria cosit a trets i els protagonistes humans moririen cruelment, esbudellats per l'enemic.

Des de fa quaranta anys, Spielberg peca de buscar un final feliç i rodó a totes les seves produccions. I amb aquesta fixació ha provocat hiperglucèmia i al·lèrgia crònica en un determinat sector d'espectadors. Es distingeixen fàcilment perquè en acabar la projecció resten desplomats a la butaca, amb els ulls en blanc i rajant escuma per la boca. Un final de pel·lícula molt tràgic per a ells, que, ves per on, és precisament allò que buscaven.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT