03/12/2011

Finançament, avenç però insuficient

3 min
Finançament, avenç però insuficient

Un aspecte del qual ha parlat relativament poc l'opinió pública és el dels resultats definitius de l'actual sistema de finançament autonòmic per a l'any 2009 (primer any d'aplicació) i que es van fer públics fa pocs mesos, a finals del juliol passat. Fins ara els resultats que es coneixien de l'actual sistema de finançament eren les previsions pressupostàries o estimacions fetes per acadèmics, però no dades definitives. Les dades sempre es coneixen amb dos anys de retard en relació amb l'exercici pressupostari a què fan referència.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

És interessant analitzar els resultats definitius de l'any 2009 perquè són fruit del sistema de finançament que resulta del desenvolupament de l'Estatut aprovat el 2006, i perquè, segons quins siguin aquests resultats, poden justificar o no la demanda d'un nou canvi de sistema.

En primer lloc, cal preguntar-se quin increment de recursos ha representat aquest sistema per a la Generalitat. L'any 2009 es van rebre 1.986 milions d'euros addicionals. Aquesta xifra representa un increment de recursos rellevant, però no s'ha d'analitzar aïlladament. En aquest exercici el govern central va repartir entre totes les autonomies, llevat de les forals, 9.198 milions d'euros addicionals. Totes varen experimentar increments de recursos. Per exemple, Madrid va tenir un increment de 1.641 milions, el País Valencià de 1.413 i Andalusia de 1.088. I encara que Catalunya va ser l'autonomia que en termes absoluts va rebre un increment d'ingressos més alt, no ho va ser en termes relatius. En euros per habitant, a la primera posició hi ha les Balears (486 euros), a la segona el País Valencià (277) i a la tercera Catalunya (266), seguida molt de prop per Madrid (257) i Múrcia (250).

En segon lloc, cal veure en quina posició se situa Catalunya en el rànquing de recursos totals per habitant del conjunt d'autonomies. Aquest càlcul el podem fer de dues maneres: una és segons la població de dret i l'altra segons la denominada població ajustada, que és la població ponderada per variables representatives de les necessitats de despesa autonòmica. Segons la població de dret, Catalunya se situa un 2,3% per sobre de la mitjana del conjunt d'autonomies, i segons la població ajustada un 3,6%. Si es té en compte que Catalunya mai havia estat per sobre de la mitjana en recursos, el nou sistema ha representat un avenç. Així, el 2006 segons la població de dret els ingressos de la Generalitat es van situar un 6% per sota de la mitjana. Ara bé, també cal posar en relleu que si l'any 2009 no hi hagués hagut el canvi de sistema i l'increment de recursos, Catalunya ja s'hauria posat a la mitjana en ingressos per habitant. Això és perquè la crisi econòmica va provocar diferents taxes de creixement dels recursos autonòmics entre les comunitats que depenien més de les transferències estatals i les que en depenien menys.

Doncs bé, si s'ordenen les autonomies d'acord amb els recursos per habitant, Catalunya és a la vuitena posició, tant si es mesura en termes de població de dret com de població ajustada. Per tant, això vol dir que hi ha set autonomies que estan més ben finançades que Catalunya. Són, segons la població de dret, Cantàbria (un 17,8% per sobre de la mitjana), Castella i Lleó (12,2%), Extremadura (11,6%), la Rioja (10,8%), Aragó (10,3%), Astúries (8,8%) i Galícia (7,3%).

En canvi, si s'ordenen les autonomies segons els ingressos per habitant que els proporcionen els impostos que tenen assignats, Catalunya se situa a la tercera posició. Dit d'una altra manera, si no hi hagués la contribució a la solidaritat que el sistema de finançament implica, els ingressos per habitant de Catalunya estarien un 19,2% per sobre de la mitjana. Només ho superarien Madrid (37,3%) i les Balears (21,7%).

Es constata, doncs, que hi ha una forta redistribució, que fa passar d'estar un 19,2% per sobre de la mitjana (tercera posició relativa) abans de contribuir a la solidaritat a estar-hi tan sols un 2,3% (vuitena posició) després de contribuir-hi. A més a més, no es compleix el denominat principi d'ordinalitat, segons el qual s'hauria de mantenir el rànquing de les diferents posicions relatives de les autonomies tant abans de la contribució a la solidaritat com després. Aquest és l'aspecte més negatiu de l'actual sistema de finançament. Si Catalunya ocupa la tercera posició abans de la contribució a la solidaritat, també l'hauria d'ocupar després.

Per tant, es pot concloure que amb el nou sistema hi ha hagut una millora en el finançament, però no és suficient. Cal un canvi en la línia del que suposa el pacte fiscal. Fa unes setmanes, en aquestes mateixes pàgines, vaig apuntar cinc raons per donar-hi suport: 1) Perquè Catalunya té un dèficit fiscal important. 2) Perquè el pacte fiscal es basa en un sistema que dóna sobirania tributària a Catalunya. Aquest canvi és bàsic i això no ho pot aconseguir una simple reforma del sistema actual, cal un canvi més substancial. 3) Perquè el cafè per a tothom perjudica Catalunya. Cal un sistema propi o singular. 4) Perquè el pacte fiscal pot suposar una nova relació amb l'Estat, un cop el pacte constitucional del 1978 s'ha trencat. 5) Perquè el 75% dels catalans hi donen suport, i constatar-ho amb un referèndum és un bon camí a seguir.

stats