Publicitat
Publicitat

Finançament municipal i pacte fiscal

Alguns ajuntaments comencen a revelar-se contra l'Estat. La situació és coneguda. Els anys 2008 i 2009 l'Estat va fer unes previsions sobre la quantia de les transferències que havien d'atorgar als municipis molt inflades. La previsió es fa segons el que l'Estat preveu recaptar en impostos durant l'any. A partir d'aquestes previsions, que es plasmen en el pressupost de l'Estat, aquest fa unes bestretes als municipis per un 95% de la quantia pressupostada. Una vegada coneguda la xifra real de la recaptació impositiva estatal, es liquiden les transferències en la seva totalitat. Fins ara, la pràctica habitual era que la liquidació definitiva fos favorable als municipis. Se'ls havia de transferir més del 5% restant, ja que els ingressos recaptats superaven la previsió feta.

A causa de la crisi econòmica, en els exercicis 2008 i 2009 els ingressos impositius de l'Estat van disminuir i les previsions fetes van superar la recaptació real. En conseqüència, les previsions referents a les transferències dels municipis també van ser superiors a la quantia que finalment es va liquidar. Això va suposar que per primera vegada la liquidació fos negativa per als municipis, és a dir, que van rebre més recursos dels que els tocaven, i ara l'Estat els hi reclama. No cal dir que, donada la situació econòmica i financera actual dels governs locals, això suposa posar més llenya al foc. A més, l'Estat té la paella pel mànec, ja que descompta les quantitats a retornar de les transferències que està fent i que farà en el futur als municipis.

No és just que les equivocacions de l'Estat a l'hora de preveure els ingressos les hagin de pagar les administracions més febles, com són els municipis.

Les previsions d'ingressos fetes per l'Estat el 2009, quan els efectes de la crisi ja es notaven en tota la seva intensitat, es poden qualificar d'il·luses.

Davant d'aquesta situació, els municipis tenen dues reivindicacions a fer de manera immediata. La primera: demanar a l'Estat que d'una manera o d'una altra els eximeixi d'aquestes pèrdues de recursos. I la segona: demanar un nou sistema de finançament. Alguns ajuntaments ja han dit que recorreran la decisió de l'Estat de cobrar-se les quantitats donades en excés. Així mateix, la Federació de Municipis de Catalunya i l'Associació Catalana de Municipis també han anunciat que demanaran a l'Estat espanyol que els compensi d'aquestes pèrdues en els propers anys.

Pel que fa al sistema de finançament, una vegada més la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut va anul·lar tota possibilitat que la Generalitat pogués regular d'alguna manera els tributs locals. Actualment, la regulació del finançament local depèn bàsicament de l'Estat. Doncs bé, penso que el món local hauria de reivindicar un canvi substancial: que el sistema de finançament local passés a dependre de la Generalitat. I això pot ser possible amb el pacte fiscal.

No coneixem encara com es concretarà el nou sistema de finançament de la Generalitat que el govern de Catalunya s'ha posat com a objectiu aconseguir i que anomena pacte fiscal. Però sí que s'ha pronunciat en el sentit que ha de suposar una sobirania tributària més gran, que impliqui recaptar i gestionar els impostos estatals que s'exigeixen a Catalunya a semblança del que té lloc a les comunitats autònomes forals. També cal, doncs, observar com es financen els governs locals en aquestes comunitats. El finançament dels municipis forals depèn de les institucions forals, mentre que a la resta de l'Estat depèn bàsicament de l'Estat.

Les institucions forals regulen els tres impostos obligatoris dels municipis dins de les competències que els atorga el règim foral i, en el cas del cadastre, element bàsic de l'IBI, poden establir unes valoracions dels béns immobles diferents a les de l'Estat. Així mateix, els municipis no reben transferències de l'Estat, sinó que aquestes provenen de les institucions forals, ja que disposen de prou recursos gràcies al seu poder recaptador. El resultat és que els municipis forals gaudeixen d'uns recursos per càpita un 38% superiors a la resta de municipis.

El pacte fiscal per a la Generalitat hauria de suposar aquestes mateixes cotes d'autogovern en matèria de finançament local. El fet que el finançament dels governs locals catalans depengués de la Generalitat seria equiparar-los al que passa als països federals més descentralitzats, on els governs locals depenen dels governs del nivell intermedi.

Per tant, el pacte fiscal també ha d'implicar un canvi en el finançament dels governs locals de Catalunya, i el món local ha d'actuar per reivindicar-la.

A banda d'incrementar l'autogovern de la Generalitat, aquest sistema de finançament podria proporcionar més recursos als municipis. A més, la Generalitat podria adaptar-lo més bé que l'Estat a les característiques dels governs locals catalans, qüestió que resulta més difícil a l'Estat, ja que ha d'establir un sistema uniforme sense poder-lo adequar a les característiques pròpies dels diferents territoris.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT