Fins que es congeli l’infern
El Parlament va tornar a viure una sessió indigna d’una democràcia consolidada amb trucs i filibusterisme per intentar aprovar o bloquejar la discutible llei de transitorietat jurídica. És obvi que el Parlament ha deixat de ser un saló de te i també que cap estat es fa l’harakiri sense aixecar la veu. L’expectativa creada d’una transició suau i un vot “com sempre” s’ha desmentit a crits. Si es posen les urnes es farà amb totes les complicacions i per la determinació del Govern. Mentre al Parlament s’havien de sentir lliçons de democràcia i una “defensa de la llibertat fins que es congeli l’infern” de boca d’un portaveu del PP, a la Moncloa Rajoy es reunia amb Pedro Sánchez i Albert Rivera per crear la gran coalició que només Catalunya propicia en la política espanyola. Escrivia Gaziel a l’article “El desconhort” recollit a Quina mena de gent som : “Guanyarà l’Espanya «blanca» o l’Espanya «roja»; però l’una i l’altra, per irreductibles que semblin, les uneix, ja des d’ara, un sentiment comú: l’aversió que ambdues tenen al «fet diferencial» de Catalunya, i la voluntat fanàtica d’anorrear-lo”. Rajoy va ser formalment dur, però el missatge que es dona des de la tramoia és que evitarà qualsevol gest més enllà d’assegurar una convocatòria d’eleccions l’1-O. També deia Gaziel que la política catalana “no és la d’un jugador dissortat, sinó la d’un mal jugador [...]. No trigareu a descobrir que llança espases quan hauria de llançar oros, i envida quan cal passar”. És el moment de demostrar si se n’ha après.
