17/01/2012

Fins que li va arribar l'hora

2 min

Manuel Fraga Iribarne ha tingut la cautela de morir-se i ara tot són cortesies i elegàncies. Que si artífex de la dreta democràtica espanyola, que si liberal de pedra picada, que si pare de la Constitució, que si membre destacat del sector més aperturista del franquisme. Que si això, que si allò. Veient els panegírics que circulaven ahir, algú que no sabés qui era Fraga podia confondre's i pensar que qui s'havia mort era Mahatma Gandhi.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

El president d'Espanya, un que li diuen Mariano, ja tenia preparat des de feia dies el seu obituari del fundador i president d'honor del PP, de manera que el va poder publicar de seguida en algunes de les capçaleres més prestigioses que s'editen a la Pell de Brau. Tenia un títol que semblava el d'un llibre de Vizcaíno Casas: "L'amor a Espanya, la passió per la llibertat" (en transcriure'l m'ha caigut una llagrimeta). El bo de Don Manuel era, en efecte, tot amor i passió. Per Espanya, no cal ni dir-ho: quin home de bé no estima Espanya amb totes les seves forces? I per la llibertat, no cal ni dir-ho: quins esforços ímprobes no va arribar a fer el difunt prohom en benefici de la llibertat? Especialment quan, des de la cadira que ocupava al consell de ministres de Franco, donava el seu assentiment a les sentències de mort que en aquella època gloriosa es dictaven contra els elements indesitjables que pertorbaven la pau social. (Ahir el tertulià Juan Carlos Girauta ens va assabentar, a Els matins de Catalunya Ràdio , que els ministres franquistes no signaven les sentències de mort: això ho feien els jutges; els ministres només hi donaven el seu vistiplau. És un matís que ens alleuja immensament i que dissipa qualsevol dubte sobre l'altura moral de Don Manuel.)

Si nosaltres fóssim algú i se'ns convoqués a unir-nos a l'elogi de Fraga, en destacaríem l'habilitat d'haver personificat millor que ningú el que ha estat la història més recent d'Espanya. Ignoro en quin punt es delimita la frontera entre un liberal i un oportunista sense escrúpols, però la figura de Don Manuel, sempre disposat a pujar el primer al carro dels guanyadors, és un paradigma immillorable de la gran festa dels barruts que va ser l'esmentada Transició. Una Transició construïda damunt d'un silenci tan espès com llastimós sobre les calamitats de la Guerra Civil i el franquisme, i damunt de les costelles i la dignitat de milers de víctimes que encara esperen assegudes (o ajagudes a la tomba, o a la fossa comuna) algun gest de reconeixement i reparació.

En ressaltaríem encara una altra virtut, que és la de la seva extraordinària coherència ideològica. A pesar de totes les torsions que va realitzar, sense cap decòrum ni vergonya, per tal de situar-se entre els que remenen les cireres, Don Manuel va ser tota la vida un fatxa integral i pertinaç, que no va aigualir mai ni una mica el seu pensament profundament reaccionari. "Penso morir-me sense utilitzar un condó", va bramar l'any 2005, a la tendra edat de vuitanta-tres anys. Estem segurs que ha acomplit la seva promesa.

stats