Flors per a Bankia
Entre les despeses dels 78 directius (setanta-vuit, sí) de Caja Madrid / Bankia carregades a les targetes black o opaques de les quals gaudien, es repeteixen una sèrie de conceptes: restaurants de luxe, roba de luxe, viatges de luxe i, evidentment, senyoretes que ofereixen un acompanyament de luxe. Se’n solen dir escorts, que és una manera fina de dir putes. Es diferencien en el fet que la prostituta de carrer cobra 50 euros per servei i, en canvi, una escort una mica decent en cobra 500. Ah, amics meus, no és el mateix. L’ escort proporciona al seu client la possibilitat de presentar-la en públic, vestir-la amb roba de les millors botigues com si fos la Julia Roberts de Pretty woman i asseure-la en una taula de delinqüents d’alta gamma sense por que fiqui la pota. Per descomptat, l’ escort llueix un físic espectacular i ben cuidat, i mai de la vida es depilaria amb una gillette. Són prostitutes black o opaques, com les targetes dels seus clients. No se les pot tractar com a fulanes qualssevol, sinó que cal fingir que se’ls dispensa la mateixa atenció que a una nòvia o a una consort. Pensaran vostès que això és un disbarat, però per a aquests prohoms tan ocupats el fet de dur penjada del braç una senyora o senyoreta de bandera que els faci sentir mascles importants (mentre les seves legítimes esposes fan el que sigui, a condició que no molestin) no té preu. Per a la resta, la targeta black.
Potser això explica que un altre dels conceptes més freqüents que registren aquesta mena de targetes es refereixi a la compra de flors. El mateix senyor Rodrigo Rato, tan circumspecte ell, es veu que va fer un gastòrum important en flors, i el mateix succeeix amb els registres de senyorots com Miguel Blesa o Ildefonso Sánchez Barcoj, que, per cert, també tenia tirada als rellotges de 12.000 euros. Però deixem aquests detalls de banda.
El que volíem dir és que tant d’interès per la floricultura entre aquesta mena d’homes de negocis suposadament tan durs resulta commovedor. Què prefereix el senyor Rato, el clavell o la rosa? El senyor Blesa és més de les orquídies o dels pensaments? Compraven rams o es decantaven pels cossiols? Les enviaven per dotzenes i amb dedicatòria? Les acompanyaven degudament amb un collaret o unes arracades? Regalar flors a una dama, ni que sigui una dama de pagament, és un art que no s’improvisa.
Ara bé, esperem que alguna vegada tinguessin l’ocurrència d’enviar flors també a les seves mullers, aquelles a les quals solien dir que aquella nit no anirien a dormir a casa perquè els havia sorgit una reunió de feina a Toledo o allà on fos. Ni que fos per dissimular. Perquè, com cap pètal d’aquest tou de flors no hagi aparegut mai a les seves llars, les legítimes esposes deuen estar un pèl irritades. I això pot fer que aquests genis de les finances, que tant han fet pel benestar dels seus clients, ho passin més malament que davant del jutge, i aleshores hauran de recórrer als lliris i als crisantems. Pel seu bé, que el gremi de floristes els agafi confessats.
