13/02/2011

Flors a la carretera

2 min

Ja fa anys em van convidar a Birmin-gham a fer una conferència. Era a començaments de novembre i hi vaig passar un cap de setmana. Diumenge, Sean Haldane, excel·lent poeta, em va dur a Oxford. Em volia ensenyar el seu college i alguns altres llocs significats de la ciutat. Després, em va portar a dinar en un pub d'un poblet enmig del camp, Great Tew. Abans de dinar, vam visitar l'església. Una parròquia rural, gòtica. A fora, en un tros de gespa al costat de la porta, em va cridar l'atenció una petita creu de fusta, nova, amb una rosella de plàstic al mig. La creu duia una inscripció: Dick, RAF, 1940. Qui deu ser, vaig pensar, que cinquanta anys després, encara es recorda d'aquell Dick? Una germana, una nòvia? Perquè la mare ja gairebé no podia ser.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Aquell diumenge, em va dir Sean Haldane, era el Remembrance Sunday, el diumenge més proper a l'onze de novembre, dia que es va firmar l'armistici que posava fi a la Primera Guerra Mundial. Cada any, a les onze hores del dia onze del mes onze, la reina anava a posar una corona de roselles, artificials, és clar, perquè al novembre no n'hi ha, al cenotafi del Strand. El país feia memòria dels seus morts a les dues guerres mundials. Abans, la cerimònia era el dia onze. Ara l'han traslladada al diumenge més proper. I em va dir que les roselles venien d'uns versos d'un poeta, John Mc Crae, que va morir a la Primera Guerra Mundial: "Als camps de Flandes, les roselles / es van obrint entre les creus / que ens assenyalen; les aloses / canten valentes dalt del cel. / A baix només sentim canons". El dia de la celebració, els anglesos porten una rosella a la solapa. Jo encara en guardo una de quan vivia a Londres. És de roba, ara són de plàstic. Que un poeta pugui crear una tradició com aquesta, només pot passar a Anglaterra.

Penso sovint en Dick, el pobre aviador mort el 1940, quan, anant per aquests mons de Déu, veig a les nostres carreteres, en una cuneta, en una tanca metàl·lica, en un arbre, en un fanal, un o diversos rams de flors. Artificials o naturals que el temps ha assecat. A vegades estan lligades amb una cinta. Passant, no sembla que hi hagi cap inscripció i no podem saber com es deia aquell noi estavellat amb la moto o aquells joves, amb el cotxe, aquells joves, morts no en cap guerra que els haguessin muntat els grans, sinó en la seva pròpia, en la guerra del seu creixement i la seva joventut. Són persones desconegudes. Però ben concretes per a les germanes, nòvies i, en aquest cas, el més segur, mares, que posen flors al lloc on el seus Dick es van estavellar una nit o una matinada de qualsevol cap de setmana.

M'agrada veure aquestes flors no pas posades en el lloc on descansen les restes dels fills malaguanyats, sinó en el lloc mateix de la catàstrofe. En l'arbre maleït, en la cuneta odiosa, en el revolt inesperat, en la protecció metàl·lica que més que protegir va ser la causant de la patacada. Flors que són memòria i alhora una protesta dirigida al fat imprevisible que se n'ha endut absurdament tants pobres Dick de casa nostra.

stats