Publicitat
Publicitat

Fons estructurals, fracàs estructural

Lleó és una ciutat preciosa entre Galícia i Castella. Tot i que generalitzar comporta perills coneguts, dir que els lleonesos són persones amabilíssimes, educades i molt treballadores no és dir res que s'aparti gaire de la veritat. Hi he treballat i hi tinc algun d'aquells amics que hi són quan ja no et resta pràcticament ningú a qui recórrer quan els problemes t'assetgen. El meu amic Manolo García em va introduir en els secrets de les matances del porc, en els rituals sagrats del Genarín, en les coves secretes en què es fuma la millor cecina del món, i en les plantacions de llúpol. Amb en Manolo vaig aprendre l'art de vendre i vaig caminar per tot Espanya formant-me a cop d'errors i d'encerts.

Un dia, fa potser vuit o deu anys, en Manolo, somrient, em va aturar al centre de la ciutat, relativament a prop de la catedral. " Fíjate, ¿ves ese edificio? Le llaman El Panal ". Es tracta d'un edifici d'oficines relativament vulgar, amb ínfules d'arquitectura moderna. "El Panal?", vaig preguntar amb cara de no comprendre l'acudit. " Sí, hombre; lo han construido para meter a todos los zánganos que viven a costa de los que pocos que seguimos trabajando en algo ". En Manolo estava obsessionat pel fet que a Lleó cada vegada menys persones treballessin en feines generadores de riquesa. Estava amoïnat perquè gran part de l'activitat de serveis de la ciutat estava basada en el que els asturians anomenen " el secadero ": centenars de prejubilats asturians, molts d'ells abans de la cinquantena, procedents de les mines de Mieres o dels alts forns de Felguera, per esmentar-ne de coneguts, baixaven a assecar-se les humitats asturianes al sec i sa racó lleonès, on es gastaven les pensions assegurades per l'erari públic. Mentrestant els fons estructurals començaven a inundar Lleó: no hi ha ciutat amb carrers més nets i bonics, no hi ha racons més ben arreglats i ni aeroport més a mà. No hi ha carreteres més ben desdoblades com la que surt de Benavente, una altra ciutat mítica per als que hem fet de viatgers per la península, ni connexions amb el nord més ben estructurades. Tot pagat amb diners alemanys i diners catalans, tot fet sota l'empara conceptual dels fons estructurals necessaris, segons la teoria, per vertebrar Europa, perquè ningú no quedés endarrere.

El resultat final ha estat un fracàs de dimensions dramàtiques. Els fons estructurals tan sol van servir per ensorrar la veritable classe mitjana emergent en aquestes ciutats espanyoles després de la Transició, consolidar classes passives amb sous de classe mitjana, fomentar l'ètica de parar la mà sense oferir res a canvi i capar la iniciativa privada com a motor de l'activitat econòmica i de la generació de riquesa.

Els fons estructurals han estat i són la font del " zanganal " que en Manolo denunciava amb llengua castissa i incisiva. Persones com ell, treballadors compromesos, no podien comprendre com es fomentava una economia basada en el buit. Persones que havien emigrat a Barcelona, a Madrid o a Alemanya que tornaven amb diners per posar negocis a Lleó i que veien com la nova economia dels fons estructurals reproduïa el desarrollismo del franquisme sota la pàtina de la solidaritat interterritorial. El fracàs més important d'Europa ha estat el dels fons estructurals llançats al sud d'Europa. Nosaltres, els catalans, sabem perfectament què és finançar trens milionaris que tan sols porten nou passatgers quan a nosaltres ens neguen el tren de la Pobla. Sabem què és finançar l'autovia A-92 entre Màlaga i Sevilla quan aquí vam haver de suar sang, literalment, per tenir el desdoblament de la carretera general a la Panadella.

Els fons estructurals europeus i l'espoli fiscal de Catalunya van inventar una classe mitjana inexistent a Espanya, a Grècia, a Portugal i al sud d'Itàlia. És la classe que ara s'indigna. Els fons estructurals feien pudor de ranci, de pla de Badajoz i ningú no va gosar dir-ho. Els Manolos García espanyols, grecs i portuguesos, gent que creu en la feina i en la iniciativa per tirar endavant, van ser deixats de la mà de Déu. Ells van veure com una pluja d'euros ho amarava tot de falsa riquesa i els deixava amb cara d'enze, mentre els de sempre, i alguns de nous, passejaven pel carrer major amb els polzes enganxats als tirants.

Avui Europa recull el que ha sembrat. Recordo com si fos ara els "èxits" de Felipe González en la negociació de la integració espanyola a Europa. És clar que no li va caldre negociar els diners catalans: aquests se'ls emporten i prou. Aquells èxits estructurals d'aleshores són els fracassos estructurals d'ara. Sobretot quan anem descobrint que la crisi és menys financera i molt més de model econòmic i d'ètica governamental.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT