Publicitat
Publicitat

Fora de joc

En l'acte de proclamació del senyor García Albiol com a candidat a l'Ajuntament de Badalona, la senyora Sánchez-Camacho, la seva superior orgànica directa, el va felicitar per la seva valentia. El mèrits d'aquest candidat del PP són la seva obstinació a fer de la immigració objectiu de la seva política, llançant exabruptes i amenaces contra els gitanos, els àrabs i els immigrants en generals. La valentia de García Albiol rau a tirar contra els més indefensos de tots els ciutadans: els immigrants, especialment els il·legals, sense veu ni vot. S'ha d'estar molt afamat de reconeixement per voler créixer sobre la fúria contra els que no es poden defensar. Gran irresponsabilitat política guanyar vots estimulant el sadisme ordinari.

El sadisme està molt estès entre els humans. Formen part del sadisme polític les agressions verbals injustificades contra una col·lectiu percebut socialment com a marginal o no integrat amb el convenciment que produirà un plaer a determinats sectors de la societat, especialment a les classes mitjanes i populars. Sempre van acompanyades d'una advertència -nosaltres sí que parlem clar, nosaltres diem el que la gent vol sentir i que els altres no s'atreveixen a dir- i d'un apunt -un col·lectiu convertit en responsable dels mals de la gent honesta.

García Albiol, que ha fet d'aquestes gestes la seva manera d'estar en la política, no només ha rebut la felicitació de Camacho, sinó també del president del seu partit, Mariano Rajoy. El seu discurs no es una anècdota, en la mesura en què esta avalat per la màxima autoritat de l'organització. El PP s'ha cuidat prou d'amplificar els exabruptes de García Albiol, perquè arribin als electors d'altres ciutats, de manera que candidats com el senyor Fernández Díaz a Barcelona se'n beneficiïn sense necessitat d'embrutar-se la boca com el seu col·lega.

Aquests mateixos dies, els mitjans de comunicació han destacat una novetat molt important en les revoltes d'un món àrab que vol conquerir la modernitat: no s'han vist consignes antiamericanes, ni antiisraelianes, ni antisemites. Des d'Occident semblava que el racisme antijueu i que el discurs anitiimperialista eren el gruix ideològic que donava sentit a tot el que es movia en els països musulmans. De sobte s'ha produït una irrupció d'uns nous actors socials i generacionals sense ressentiment amb els suposats enemics tradicionals i sense cap fascinació en els fonamentalistes i els terroristes que se suposava que els tenien menjat el cervell. Un amic meu diu que, en el fons, és una revolta per follar, és a dir, precisament per la llibertat personal que els fonamentalistes volen dominar. Els joves àrabs fan encara més carrinclona i antiquada la pulsió xenòfoba que exhibeix la dreta. Però s'ha de seguir inventant enemics, per espantar els que ho estan passant malament i tractar d'arrencar-los el vot. Quan els canvis del món trenquen els esquemes hi ha gent que queda automàticament en fora de joc. Potser per això alguns voldrien que els fonamentalistes ocupessin els buits de poder en el món àrab. Podrien seguir vivint de les seves particulars obsessions.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT