Formats

Les tecnologies de la informació han ampliat substancialment les tècniques d’expressió. I sembla que el com acabi sent més important que el què. Més que projectes s’anuncien formats, és a dir, mitjans. Tots sabem, des de McLuhan, que el mitjà i el missatge són indissociables. Els formats són codis, els grans creadors s’han distingit per trencar-los i fer-los evolucionar. La virtut està en l’elecció del format que millor serveixi per donar materialitat al que es vol dir. El format sol, sense la potència del què, seria un conjunt buit. I es corre el risc que l’exuberància del format serveixi per dissimular la banalitat del contingut. I així passem de la cultura dels continguts a la lluita pel control dels formats. A risc d’oblidar que les tècniques canvien però les qüestions de fons -les que van directament lligades a l’experiència humana: del poder a les passions, de les ficcions a la voluntat de veritat- es repeteixen.

La dialèctica entre els formats i els continguts arriba a tots els camps. Dilluns passat hi va haver un penós debat electoral en què un format cursi i anquilosat acollia una conversa en què les idees brillaven per la seva absència. Una millor prestació dels autors podria haver fet el debat més interessant, però el format estava escollit per impedir-ho. La principal preocupació dels contendents era el seu control. El criteri era crear les condicions per evitar que l’emergència -en tant que inesperada o imprevista- es produís. La democràcia té un problema seriós de formats, perquè el control és més important que la paraula. No es busquen formats per guanyar impuls sinó per posar límits. El format campanya electoral n’és un exemple: molt de soroll, cap preocupació per la veritat concreta de les coses. Cridar, més que explicar. Les tecnologies de la informació han generat grans expectatives. I de seguida hem vist com es desplegaven en el seu si eficients mecanismes de control. Si la lluita pels formats ens fa perdre la paraula, la democràcia acabarà sent un conjunt buit.