Publicitat
Publicitat

França: mirall i risc

La mirada a França avui, abans de les eleccions i amb l’ombra allargada de Trump i del Brexit, és una realitat que ens emmiralla en el futur més imminent de tots els europeus. Podríem dir que França està esdevenint ara, una vegada més en la història, un semàfor de la nostra civilització. I en aquest mirall, Europa i el seu projecte. Ho va ser amb la Revolució Francesa i el gran llegat de la trilogia republicana: igualtat, llibertat, fraternitat. Una trilogia que el projecte europeu TREVI va substituir per llibertat, seguretat i justícia. Aquest salt conceptual va pretendre en aquell moment enfortir el projecte europeu apostant per la globalització econòmica, el foment de la tecnocràcia i l’excepcionalitat en les polítiques de seguretat. No és menor assenyalar que els esforços en la inversió en la justícia europea són inversament proporcionals als que s’han fet en la cooperació policial i la creació de l’Europol. Paradoxalment, el terrorisme s’ha convertit ara en una guerra essencialment contra França. Aquell sacrifici de la trilogia republicana va ser un mal símptoma. La Unió Europea va sacrificar principis democràtics en el seu disseny i articulació, creient potser que els pilars ja eren prou sòlids. I en aquests anys el fracàs de les polítiques socialdemòcrates a l’hora de garantir un model de mercats financers que no devori l’estat de benestar com a model europeu està tenint un preu altíssim. El primer cost és contra Europa com a projecte polític. El segon, i més important, és contra el que va suposar la superació del feixisme: el valor dels drets humans, la no discriminació i la lluita contra el racisme. El populisme xenòfob ha crescut en molts països apostant per un model com el de Marine Le Pen.

Un altre signe del mirall francès en relació al projecte europeu va ser la votació contra la Constitució Europea i la paràlisi que això va suposar, superada només per un pacte de refundació a Lisboa, on les garanties de legitimitat democràtica de la Unió es van quedar a mig camí.

Un fracàs que va anar seguit de la ferma oposició de França a la Guerra de l’Iraq. No va voler participar del desori de les Açores, i ara sabem que els màxims responsables del terrorisme de l’Estat Islàmic van ser aquells governants irresponsables i mentiders que van desmantellar l’exèrcit de Hussein i els seus comandaments, que ara fan aquesta guerra desbocada i terrorífica. Sigui com sigui, aquestes eleccions franceses ara dibuixen un mirall de límits, de riscos i de noves realitats. La dreta i l’esquerra de Bobbio s’ha substituït per populisme xenòfob versus racionalitat socioliberal. El debat de l’altre dia va posar de manifest que el risc de la victòria -esperem que improbable, si ens creiem la demoscòpia- de Le Pen podria significar un nou mirall de penombra o mort per a la nostra jove i estimada Europa de les humanitats.

¿Ens hem aturat a pensar en la causa? Stéphane Hessel, diplomàtic francès, ens va avisar quan va apel·lar a la indignació dels ciutadans a Indigneu-vos! i al sentit de revolta a Comprometeu-vos! i No us rendiu! Un al·legat al sentit comú més arrelat al sentit democràtic. Hessel advertia de la política buida com la gran enemiga de la democràcia.

El sociòleg Durkeim alertava d’una disfunció del sistema quan per la buidor de poder, de manca de gestió eficient o de dèficit del principi de responsabilitat es deixava que els fets socials esdevinguessin conflicte. Ell en deia anomia. Els orientals, en canvi, creuen en el buit i la seva observança, perquè se’n pot generar saviesa i creixement. Els psicoanalistes aprofiten el buit per treballar el coneixement propi traspassant els límits de realitat i consciència i, amb això i la paraula, poder generar transformació.

Sigui com sigui, el buit és un element clau en el moment polític actual francès. Le Pen i el seu discurs sense contingut real, només demagògic, va ser desemmascarats per un Macron combatiu i valent que va defensar la reforma d’Europa, la racionalitat autocrítica i la globalització imparable però necessitada de control i lideratge. El tecnòcrata va esdevenir líder amb carisma salvador, potser, de la França mirall que es resisteix a ser engolida per la xenofòbia creixent. Tot plegat en un moment en què aquest nou líder parteix també del buit de no tenir un partit al darrere, però, en canvi, de creure en l’horitzó ple de reptes i en la responsabilitat que li atorga saber-se dipositari de la França mirall de la nostra civilització.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT