Francesc a Armènia
Entre Brexits absurds i eleccions espanyoles estèrils ha passat mig desapercebuda una notícia que a mi em sembla veritablement important. Parlo de la visita que el papa Francesc ha fet a Armènia. Que jo sàpiga, és la primera vegada que un summe pontífex es personifica en aquell país per lamentar el que sens dubte ha estat una de les operacions de massacre i extermini de l’Europa moderna.
Més d’un milió de persones, inclosos dones i nens, van ser massacrats salvatgement per forces turques, i els governs turcs no han donat cap altra resposta a aquests fets coneguts i reconeguts per la comunitat internacional que un negacionisme ignominiós. El papa Francesc i el patriarca Karekin II varen pregar plegats per la memòria i la reconciliació, varen amollar coloms, varen fer ofrenes florals, varen visitar monuments emblemàtics i varen fer tot allò que s’acostuma a fer en aquests casos.
Però el gest del papa Francesc és important; molt important, m’atreviria a dir. Si els amables lectors em permeten una batalleta personal, fa uns anys vaig tenir l’ocasió de visitar Jerusalem, i va anar de ben poc que no agafo el mal que porta el nom de la ciutat i pel qual es pot embogir fàcilment, encara que sigui transitòriament, a causa de la densitat de bullici i fervor místic que s’hi respira a tot arreu.
Trobes el barri jueu, amb la gent picant de cap al Mur de les Lamentacions, com si fos la cosa més necessària del món. Trobes el barri musulmà, amb els muetzins cridant a oració amb la seva melopea inacabable, mentre els fidels s’ajupen per resar mirant cap a la Meca. Trobes el barri cristià, amb l’església del Sant Sepulcre, on se suposa que estan enterrades les despulles de Jesucrist i on la gent arriba arrossegant crucifixos tan grans com ells mateixos, sovint arrossegant-se de genolls. Trobes tot això, i la sensació de bogeria és inevitable.
I finalment trobes el barri armeni, apartat, silenciós i desolat, com correspon als grans perdedors, decorat amb cartells (alguns dels quals esgarrifosos) sobre la matança que va sofrir aquest poble i que mai ha merescut ni reparació ni justícia. Per això el gest del Papa i del Patriarca és important. Que se n’estengui l’exemple.
Si em permeten suggerir-los una il·lustració d’una crua bellesa sobre el genocidi armeni, els proposo el visionat de la pel·lícula Ararat, del director Atom Egoyan, que va descobrir en un moment de la seva vida els seus orígens armenis i els va retre homenatge amb un relat que ens posa al davant de la condició humana. Que els coloms i les flors dels dos líders religiosos serveixin per millorar-la.
