Publicitat
Publicitat

De Companys a Mas

Una dictadura espanyola pot assassinar Companys. Obligar a l’exili els presidents Josep Irla, Josep Tarradellas. O el president de la Mancomunitat Josep Puig i Cadafalch durant la de Primo de Rivera

El 2004 uns paios tancats en una habitació inventen una cosa que es diu Facebook. Per a què servirà? A Uma Thurman la mirarem mentre torna a tallar el bacallà i l’arengada a Kill Bill 2 de Tarantino. Zas! El Parlament basc aprova el pla Ibarretxe. S’inaugura a Barcelona el Fòrum de les Cultures... i el nou govern Zapatero promet la resurrecció. El 15 d’octubre la vicepresidenta Chica Vogue María Teresa Fernández de la Vega es planta amb el president Pasqual Maragall al castell de Montjuïc. Allà, 64 anys abans, assassinaven el president Lluís Companys. Imatge única. Paraules úniques. La guaridora Fernández de la Vega expressa la declaració d’intencions del govern espanyol per revisar el judici a Companys. Els socialistes fan de John Travolta a la pel·li Grease i fabriquen el tradicional túning de la memòria. Aquells dies van imprimir 10.000 cartells amb una foto del polític català afusellat. El lema: “Lluís Companys, un president d’esquerres”. I el logo del PSC. Passen arbustos de Far West de postveritat. Tretze anys després. La setmana passada el PSC votava amb el PSOE contra l’anul·lació del judici a Companys. Que no pari la festa. Ja ho va deixar dit Chimo Bayo a la Ruta del Bakalao: “ Esta sí, esta no...” I es va sentir un crit.

“ESCOLTA, ESPANYA...”, xisclava el 1898 el poeta Joan Maragall. El 1978 se’n va fer una versió electrònica. La ficció de La escopeta nacional de Berlanga era la realitat. Un empresari català, Jaume Canivell (José Sazatornil), cridava intentant vendre porters automàtics a Espanya. Ningú contesta. Però sempre torna la poesia. I el net del poeta va ser president. Escolta, Espanya, aquí un Estatut (2006). La resposta: zas! Pasqual Maragall es convertia en un altre president català decapitat pel patentat sistema espanyol d’execucions. El PSOE-PSC feia de barber amic amb navalla sanguinària. I el Tribunal Constitucional inaugurava el segle I de l’estat de la guillotina nacional-judicial. Zas!

AQUESTA SETMANA la guillotina ha fet feina. Ara ja no val la prova del cotó fluix. Ara és la prova (de les urnes) de cartró: l’expresident Artur Mas (i Irene Rigau i Joana Ortega) condemnat. Zas! La democràcia espanyola pot tallar el cap a Mas, Maragall. Una dictadura espanyola pot assassinar Companys. Obligar a l’exili els presidents Josep Irla, Josep Tarradellas. O el president de la Mancomunitat Josep Puig i Cadafalch durant la de Primo de Rivera. O Francesc Macià abans de ser president. Com abans de ser presidents Enric Prat de la Riba o Jordi Pujol ja van ser enviats a la presó. I ara esmolant el ganivets per als que vinguin: Homs, Forcadell... Qui és l’últim? Com vol el pollastre? Escapçat i desplomat.

Objectiu: desconnectar caps i cossos del pollastre català. Si no hi ha pollastres no hi ha granja. Si no hi ha granja no hi ha vida

EL CAP REBOTA espasmòdicament com un io-io zombi fart d’anís infernal. El cos zigzagueja buscant un GPS existencial i xoca infinitament contra qualsevol objecte de l’Univers. Escena clàssica de la decapitació d’un pollastre. Objectiu: desconnectar caps i cossos del pollastre català. Si no hi ha pollastres no hi ha granja. Si no hi ha granja no hi ha vida. Si no hi ha res ho asfaltem tot. Les guillotines tenen una missió molt elevada, per això baixen tan ràpid: amb la mort mor tot. Per això qualsevol anàlisi, ja sia reaccionària, revolucionària, terceraviista o taxidermista, que fan molts espanyols i alguns catalans, comença sempre a partir d’una Catalunya esquarterada. Com si no existís res abans. Analitzen el 2017 sense tenir en compte tot el supermercat de guillotines. Ho analitzen sense recordar que Companys encara està legalment assassinat. Ho analitzen sense saber que el 1937 al Parlament català un diputat, en un fet únic durant la guerra en els dos bàndols, es va posicionar públicament contra el seu govern: el de la Generalitat. I va votar en contra de la reelecció de Companys. Pel caos i assassinats a la rereguarda. Era Pau Romeva, d’Unió: un partit històricament decapitat i des de fa anys autodecapitat. És la diferència entre la paraula catalana i la guillotina espanyola. Per això decapiten el pollastre: perquè no mata, té la mania d’enraonar.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT