De Francesc Garriga a Xavier Bosch
Anem de la garriga al bosc. El mateix dia que moria el poeta Francesc Garriga, de qui parlàvem ahir, el seu deixeble i amic Xavier Bosch guanyava el premi Ramon Llull amb la seva nova novel·la Algú com tu, que pel que ha declarat l’autor (encara no hem tingut ocasió de llegir-la, però ho farem amb voracitat a partir de primers de març, quan el llibre surti a les llibreries) consisteix essencialment en una història d’amor. Fins ara Xavier Bosch ens tenia acostumats a relats d’intriga i/o suspens, protagonitzats pel seu alter ego Dani Santana. Però aquesta vegada es veu que ha decidit jugar-se-la encara més i parlar d’un tema que molts mai no acabem de resoldre: què és el que fa que necessitem una persona i no una altra, i que és el que fa que la relació entre dues persones surti bé o malament. Els equívocs, els malentesos. Els riures idiotes, les llàgrimes innecessàries. La necessitat, el desig. Si no ho he entès malament, la nova novel·la de Xavier Bosch tracta d’aquesta mena de coses. A l’espera de llegir-la, puc dir que d’entrada m’interessa.
Xavier Bosch és un dels homes que han fet possible aquest diari, i el conec de fa una colla d’anys, tot i que no puc dir que siguem amics ni que el conegui bé. Però sempre m’hi he fixat, perquè és un personatge insòlit. Fa anys que excel·leix com a periodista i com a analista esportiu (amb una relació gairebé obsessiva amb un club en concret), i ha hagut de fer un sobreesforç per fer-se llegir, escoltar i respectar com a escriptor. El que és curiós és que ell ja era un narrador fet i condret molt abans de donar-se a conèixer com un dels protagonistes de l’ star system periodístic català. Tothom respecta Xavier Bosch, però sembla com si encara hagués de demanar permís per obtenir el difícil carnet de novel·lista.
A mi sincerament m’alegra que Xavier Bosch, que és un home discret i potser una mica massa tímid, publiqui novel·les i guanyi premis amb elles. Fa el que jo anomenaria literatura popular, però la literatura popular no és necessàriament incompatible amb la qualitat i el talent. Aquesta mena de prejudicis haurien de deixar de tenir vigència. Sé que una novel·la m’agrada quan en llegesc les primeres pàgines i decidesc que he d’arribar fins al final. Això passa molt de tant en tant, i ja va dir Josep Pla que, a partir dels quaranta anys, per llegir novel·les s’ha de ser ximplet, i per escriure-les s’ha de ser un cínic. Passa que Josep Pla, magnífic prosista, no va saber mai escriure una novel·la, i en canvi Xavier Bosch ha demostrat que sí que en sap. Llegirem Algú com tu amb ganes i atenció, i mentrestant dedicarem la seva aparició i el guardó que ha obtingut a la memòria del mestre Francesc Garriga, que, per descomptat, hauria sentenciat que la novel·la, en comparació amb la poesia, no deixa de ser un gènere menor, però que respon a una necessitat humana: la de contar històries i que ens les contin. Sembla mentida, però la mentida (la ficció) és imprescindible per fundar la veritat. Enhorabona, doncs, a Xavier Bosch.
