Francesc Viadel: “La política i el patriotisme del PP són una autèntica farsa”
Amb No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme, el periodista Francesc Viadel (Algemesí, 1968) posava els fonaments de la seva obra d’investigació sobre el fenomen anticatalanista al País Valencià. Al seu últim llibre, La gran depuració. Catalanistes, marxistes, nazis, jueus i traïdors. Desmuntant l’anticatalanisme espanyol, aprofundeix en un dels elements que ha marcat la història recent del País Valencià. Doctor en sociologia per la Universitat de València i professor de periodisme de la Universitat Ramon Llull, el seu és un testimoni imprescindible després del terratrèmol polític del 24 de maig al País Valencià.
Ximo Puig, Mónica Oltra, Enric Morera, Joan Ribó... Està content?
Sí, és clar! [Riu.] A València era molt inesperat. Vam passar d’un dia a l’altre de Rita Barberá, furibundament anticatalanista, a un alcalde català, Joan Ribó, que ve del comunisme. Rita Barberá va entrar el 1991. Zaplana el 1995. Estem parlant de 24 anys de PP, que havia esdevingut al País Valencià gairebé un règim. Ara, content i expectant.
¿La societat valenciana s’ha “vacunat contra el virus” del nacionalisme, fent servir paraules d’Adolf Beltran al pròleg de La gran depuració?
No. De moment hi ha hagut un canvi a les institucions. Unes eleccions per si soles no canvien una societat ni determinades mentalitats, tampoc les hegemonies. Una de les primeres tasques importants que tenen els nous gestors polítics serà invertir molt en cultura i en aprofundiment democràtic. Al País Valencià, la falta de cultura i l’esclerosi del sistema democràtic són dos factors que han jugat molt a la contra. L’Adolf va un pas més enllà, i parla de tots els nacionalismes. A mi, que m’he preocupat molt de la catalanofòbia, tampoc m’agrada la hispanofòbia.
Sense un aparell mediàtic propi i sabent els embats que vindran contra el nou govern valencià, ara ve el més difícil.
Cert. Hi ha una necessitat òbvia de reestructurar tot el mapa comunicatiu valencià. És vital. Per moltes raons. Primer perquè els partits del nou govern ho van prometre. Necessitem una RTV pública de qualitat, com necessitem una sanitat i una educació públiques de qualitat. Cal explicar també el país des d’una òptica pròpia.
¿L’anticatalanisme és patrimoni de la dreta espanyola?
En absolut. En el llibre m’entretinc en alguns polítics del PSOE com Francisco Vázquez, Leguina, Rodríguez Ibarra... Això no treu que al PSIB, al PSC o al PSPV hi hagi elements que evidentment n’estan molt lluny. L’anticatalanisme forma part de l’ADN del nacionalisme espanyol, i en la mesura que són nacionalistes espanyols, encara que siguin incapaços de veure-ho, també són anticatalans. D’aquí que en el llibre parli de depuració: un cos nacional espanyol que interpreta qualsevol reclamació perifèrica com una anomalia, un cos estrany que fa emmalaltir la nació, i actua depurant.
Aquella campanya del PP contra l’Estatut, que vostè analitza, va tenir just l’efecte contrari a Catalunya.
La desafecció que va advertir Montilla es va consolidar. Bona part de la política del PP i del patriotisme del PP és una autèntica farsa. Si hi ha algun sentit comú dins d’aquest partit, deuen estar molt penedits.
¿El procés català és perjudicial per al País Valencià?
És possible. Em va sorprendre molt la reacció de molta gent quan Raimon ho va dir. És evident que pot repercutir. Pot ser una temptació molt gran per a la dreta, que ha fet de l’anticatalanisme un senyal d’identitat política. Falta una certa intel·lectualitat espanyola capaç de reinventar Espanya. No ho veig per enlloc. Tampoc amb els nous moviments. La catalanofòbia és invisible a Espanya.
Veient el resultat del 24-M, podríem pensar que l’anticatalanisme recula. Però vostè defensa que encara té molt recorregut.
L’anticatalanisme hi és. Una altra cosa diferent és que, en el cas de València ciutat, per primer cop una formació com Compromís, percebuda com una formació catalanista, això no l’ha penalitzat. Només hi ha un antídot contra l’anticatalanisme: cultura i informació.
Ha alertat sovint d’una certa indiferència - al llibre fins i tot parla de desdeny - de la societat catalana cap a aquest fenomen al País Valencià.
La cultura catalana des de Catalunya ha d’obrir-se. Ara que hi ha un canvi al País Valencià, no hi ha d’haver por a reprendre les relacions institucionals en termes d’igualtat i respecte, en termes d’absoluta normalitat. És que sí, això són els Països Catalans, un territori amb una història comuna i amb els mateixos problemes geoestratègics. És el moment de replantejar-ho.
