Publicitat
Publicitat

BÈSTIES QUE PARLEN

Francesco

Si vaig aixecar el cap va ser més d'esma que no pas per cap interès a saber què passava al món. Ja tenia prou feina a sucar aquella salsa tan bona del segon plat amb el crostó de pa. A més el soroll del bar era tan napolità que encara que hagués volgut hauria estat impossible sentir res del que deien al televisor. No, si vaig aixecar el cap va ser per demanar el cafè i el compte, tot junt, per fer via i no arribar tard a la feina. Però els ulls se me'n van anar a la pantalla i allà el teníem. Els cabells rinxolats, el somriure entre fatxenda i encisador, el clotet a la barbeta, una mica més grassonet potser però ben bé igual que l'última vegada que el vaig veure. I tant si era ell. Quant fa? Vint? Ui no, més. Vint-i-cinc anys bons. Mare meva, com passa el temps. Encara me'n recordo del dia que el vaig conèixer. Els farts de riure mentre ballàvem en aquella discoteca de Castellammare, els seus ullets quan em va demanar si em podia portar a casa. Estava encantada de la vida, dient adéu a les amigues i també a l'envejosa de la Clàudia, tota cofoia dins aquell descapotable vermell.

Només van caler dos minuts per adonar-me que l'havia cagat. Quin viatge, Déu meu. Mai a la vida se m'ha fet tan llarga la Via Sorrentina. Mai tan eterns els disset quilòmetres fins a arribar al poble. Cada cop que torno a sentir aquella cançó de Nino d'Angelo em ve la seva cara, derrapant vora els penya-segats, agafant el volant amb una sola mà, espolsant-se amb l'altra la cendra de la cigarreta i també el meu esglai. En el fons em va fer un favor. Mai més he tornat a pujar al cotxe d'un xulo piscines, d'un d'aquests imbècils que es pensen que donar gas i jugar-se la vida, la seva i la dels altres, ens posa catxondes.

Sí, vaig aixecar el cap i era allà, ben igual. I el primer que vaig pensar va ser: "Ai, Francesco, quina una en deus haver fet aquesta vegada?"

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT