Publicitat
Publicitat

'Frau' Merkel a Madrid

Quan dijous Zapatero i la cancellera alemanya es trobin a Madrid, reproduiran la clàssica trobada del banquer amb el creditor hipotecari que li ha comunicat que no podrà fer front al proper venciment. El primer escolta les explicacions del segon, que es refereixen tant a les causes de la seva situació com a les mesures que ha pres per solucionar-la. El banquer fa mala cara i fa veure que qüestiona les explicacions del primer. El creditor ho passa malament. No obstant això, abans de començar la reunió tots dos saben que només pot acabar d'una manera: el banquer mantindrà el crèdit.

En aquests casos, el banquer sospesa dues qüestions. Per una banda, el contracte s'ha incomplert, el creditor no és de fiar i mereix que s'executi la hipoteca. Per l'altra, el banquer sap que si executa, haurà de declarar una pèrdua, mentre que si no ho fa, els seus comptes no tenen perquè reflectir-la. Quedar-se amb el pis és un daltabaix que, mentre sigui possible, s'ha d'ajornar. Enfrontat entre principis i pragmatisme, tria el segon sense dubtar-ho.

Espanya s'ha endeutat i necessita desesperadament que se li continuï donant crèdit. Altrament, ni les administracions públiques podran pagar les nòmines dels funcionaris, ni els bancs espanyols podran continuar donant crèdit als particulars. Però no és gens clar que Espanya pugui fer front a la muntanya de deute -públic, però sobretot privat- que ha acumulat. Tanmateix, tothom sap que, al final de la visita a Madrid, Frau Merkel aprovarà les mesures espanyoles i proclamarà que Espanya és un deutor solvent a qui es pot continuar donant crèdit. Per què? Perquè els principals creditors són els bancs alemanys. En cas d'impagament, el sistema bancari alemany patiria una commoció fatal.

Aparentment, Frau Merkel s'enfronta al mateix dilema que el banquer que s'entrevista amb el deutor hipotecari, i, com el banquer, preferirà donar temps al deutor.

Ara bé, el dilema de Merkel no és tan clar com el del nostre banquer. En primer lloc, perquè Frau Merkel és una dona de principis, concretament de principis luterans. Tant és així que no creu que només siguin culpables els deutors. Contra tothom, ha defensat que una part del cost del rescat dels països mediterranis ha de ser pagat pels creditors. És a dir, per Merkel, com per tots els alemanys, els mediterranis han malversat els recursos que se'ls han concedit i mereixen ser castigats. Però, per Merkel, també són culpables aquells que d'una manera irresponsable han arriscat els estalvis dels alemanys prestant-los a institucions insolvents: als bancs, a les caixes i a les administracions públiques mediterrànies. Aquests irresponsables són, més que ningú, els bancs alemanys.

I el pragmatisme? Merkel sap que els deutes no seran tornats i que el que més interessa als creditors és que es doni temps als deutors. Però també sap que, com en el cas del deute llatinoamericà dels anys 80, les mesures que s'estan imposant són essencialment depressives per a les economies endeutades: més impostos i menys despesa pública. L'experiència indica que aplicant aquestes receptes, el deutor entra en una perllongada etapa de prostració i al cap i a la fi és incapaç de tornar els préstecs. El deutor és castigat, però el creditor no en surt beneficiat. A la llarga, s'ha d'acceptar la realitat: que una part dels préstecs s'ha de donar per perduda per poder-ne recuperar la resta.

Tothom sap que el pragmatisme de debò aconsella dues accions: en primer lloc, avaluar fredament la situació i procedir a la condonació d'una fracció del deute. Aquesta acció situa tant el creditor com el deutor en una posició realista, primer pas per a la recuperació. És el que The Economist anomena el pla B de salvació de l'euro. Fet això, cal corregir els desequilibris estructurals: mentre Alemanya continuï sent un país estalviador, o sigui, un país que produeix més del que consumeix, continuarà havent de prestar a països que, a la llarga, no podran pagar. Per tant, Alemanya ha d'augmentar el consum: reduir impostos i augmentar salaris. Mentre no ho faci, el riu de diners a col·locar per part dels bancs alemanys acabarà invertint-se d'una manera imprudent, per més que es dissenyin regulacions per evitar-ho. Però Alemanya és un país de gent molt gran i molt prudent, que difícilment deixaran d'estalviar.

A Merkel, tant els principis com el pragmatisme la impulsen en una mateixa direcció: la reestructuració del deute. Tanmateix, Merkel dubta. La reestructuració tindria conseqüències polítiques d'enorme abast, tant a Alemanya com a la resta d'Europa. D'altra banda, l'electorat i els mercats exigeixen duresa. Finalment, una reducció gratuïta del deute repugna els seus principis. S'imposa que el creditor tingui paciència i que el deutor prengui l'amarga medicina de la depressió.

La reunió entre Zapatero i Merkel anirà bé. Les declaracions seran optimistes. La realitat és que la ressaca promet ser llarga i dolorosa.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT