Publicitat
Publicitat

Fukushima, tot i que.../Malvinguts a West Point

Fukushima, tot i que...

AItate, a quaranta quilòmetres de Fukushima, acaben de mirar el nivell de radiació i s'han trobat que és, ja, el doble que la xifra que va decretar la primera zona d'exclusió a vint quilòmetres de la central i on ja no queda cap habitant. Però el govern de Naoto Kan es nega a agafar el compàs i continuar eixamplant la zona de protecció (eufemisme de devastació). El motiu? Que no hi ha risc per a les persones. Fantàstic. Aquesta és el ritornello de les últimes tres setmanes. Sigui el govern japonès, sigui Tepco, siguin els mitjans de comunicació que els fem el joc, la tornada és sempre la mateixa. Tanquin finestres, no beguin llet, no comprin espinacs, plutoni per aquí, fuites per allà, aigua radioactiva per tot arreu, iode radioactiu que supera 4.300 vegades els límits permesos… Cada dia la notícia és pitjor que la vigília però, en canvi, els mitjans acabem la informació dient que no hi ha perill per a la població. Visca. Ho diuen les autoritats i la llàstima és que, massa mesells, ho repetim d'esma com a cua de cada informació. És una irresponsabilitat. Mentre Fukushima tendeix a ser com Txernòbil, anem convertint-nos en còmplices de la gran mentida.

Ara, a bona hora, l'Agència Internacional de l'Energia Atòmica -patrocinada per un Sarkozy que ha arribat a Tòquio com a salvador- convoca una cimera per debatre sobre la seguretat a les nuclears. Les conclusions finals, de manual, ja estan cantades. Primer, que l'accident ha estat un fet aïllat. Segon, que les centrals nuclears són segures. Tercer, que arran de Fukushima el món nuclear es compromet a elevar, encara més, els estàndards de seguretat. És, al capdavall, la tàctica del Zoo de Barcelona, que després que saltin els llops decideixen apujar les tanques. Moltes gràcies.

Malvinguts a West Point

On és la càmera oculta? No la veig enlloc. Estic convençut que això dels uniformes escolars, a la Catalunya del segle XXI, només pot ser una broma. Altrament, em preocuparien els tics carrinclons d'un globus sonda que ens entronca més a una dèria conservadora que no als criteris pedagògics d'una societat avançada. Em neguiteja, encara més, la caixa de ressonància que ha tingut un debat que sembla tret d'un capítol de Cuéntame . Al·lucino que els mitjans ens hàgim pres seriosament els pros i contres d'aquesta cortina de fum.

La funció de la bata en els més petits no és uniformitzar sinó evitar que s'embrutin i que tornin a casa arrebossats. A mesura que es van fent grans i desenvolupen el pensament crític, que cadascú es vesteixi com vulgui. Si algú vol que els seus fills vagin de "club dels poetes morts", ja té escoles per inscriure'ls. És una decisió voluntària. Res a dir de la tria. Sí, en canvi, d'aquestes vestimentes a la força. Els uniformes que veig -la ciutat on visc n'és una desfilada constant- són lletjos, antics i sexistes. Ells semblen mariocondes amb pantaló curt i elles duen una faldilla prisada que no sembla gaire còmoda per anar a escola.

Em sap greu que la consellera Irene Rigau es fiqui en aquest embolic. Diverses persones que treballen al departament m'asseguren que pot ser una bona consellera. Personalment, de tot aquest nou govern, em sembla el perfil més adequat per a la seva feina. Potser compartiria podi entre Andreu Mas-Colell i Boi Ruiz. Ara bé, Rigau ens ha d'estalviar aquestes maragallades . Per a això ja teníem el Tete. Malament rai si volem recuperar l'autoritat a les aules a través de la vestimenta igualadora. Volem matricular els nostres fills en una escola o a l'Acadèmia Militar de West Point?

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT