Publicitat
Publicitat

Full de ruta

L'etiqueta #jovullvotaradeuespanya ha sigut el quart tema mundial de Twitter i el primer de l'Estat el darrer mes d'agost. Alguns es pregunten per què? No hi donem més voltes. Segurament no tenim cap més solució. Fa temps, segles, que intentem trobar un encaix que l'experiència ens ha demostrat, fins i tot amb vessament de sang entremig, que és impossible. Hem sigut solidaris i no ens ha servit de res, al contrari: ens tracten de gasius i aprofitats, com hi tracten aquests darrers dies la Unió Europea perquè ha amenaçat d'invertir només en els territoris que saben administrar. Hem estat prudents en temes de política lingüística i ens retreuen intolerància, i encara avui molts espanyols estan convençuts que a Catalunya s'obliga les escoles a ensenyar exclusivament en català. Som educats i elegants en l'esport i ens demanen que siguem menys violents i que ja és hora que utilitzem un joc net. No hi ha manera.

Tots els pobles es construeixen els seus propis relats i fan servir tots els mitjans de què disposen per repetir-los per crear un relat, un imaginari, comú que cohesioni les seves societats, i en l'àmbit extern, per fer-se conèixer de la manera que ells mateixos han decidit ser reconeguts. Sovint no es corresponen relats i realitats, però és igual: tenir una idea positiva i clara d'un mateix és molt convenient tant individualment com col·lectivament. Nosaltres hem tingut i tenim els mitjans per difondre el que és i ha de ser el nostre imaginari i no ho hem fet o almenys no ho hem fet prou bé. Potser és que no tenim relat. Jo he estat crítica amb la meva estimada TV3 perquè li he demanat responsabilitats per no haver fet amb la cultura i el sentiment de pertinença nacional el mateix que va saber fer tan bé amb la llengua. Però segurament m'he equivocat. La culpa no és del missatger; és de qui ha de construir el missatge, és a dir, de nosaltres mateixos. Hem sigut molt prudents, som molt prudents, i això està bé, però no oblidem la mítica frase d'en Jordi Carbonell expressada l'onze de setembre del 1976: "Que la prudència no ens faci traïdors!"

Tots els pobles que han assolit la independència han construït, abans, el seu propi relat, el seu imaginari col·lectiu, i han utilitzat tots els mitjans al seu abast per comunicar-lo internament i externament. He explicat moltes vegades la gran diferència que hi havia entre les cartes que les dones dels colons nord-americans enviaven a casa (l'imaginari), que parlaven del paradís retrobat, i la crua realitat expressada en els seus diaris personals. També he parlat moltes vegades del paper de Hollywood, la indústria dels somnis en la construcció del somni americà. Diguem-ne relat, diguem-ne projecte nacional, diguem-ne somni català, diguem-ne full de ruta; diguem-ne el que vulguem, però fem-ho. Ningú no ens ho prohibeix i, a més a més, és gratuït. No calen diners per fer-ho, només cal tenir ganes de construir un país ideal per viure-hi.

No menystinguem el poder dels relats i dels mitjans de comunicació. Revisem, per exemple, el que va passar a la guerra dels Balcans, que va començar als mitjans de comunicació a causa, entre d'altres, de pràctiques mediàtiques dels serbis. No hi vull fer cap comparació, però em va fer pensar en aquest sentit la darrera actuació de TVE arran de l'agressió de Mourinho a Tito Vilanova, de la qual només va mostrar la reacció del darrer. A l'aleshores República Federal de Iugoslàvia, manipulacions diàries, a diferents nivells i amb diferents personatges, van provocar que els serbis entressin a casa dels seus veïns, croats o bosnians, i els degollessin, i viceversa. Durant la guerra de Bòsnia, vaig conèixer un soldat bosnià en edat de passar plàcidament el dia en una llar d'avis que anava al front a matar tants serbis com les seves forces li permetessin. Saben per què? Perquè els seus veïns, serbis, li havien assassinat el fill davant seu.

Són una realitat i una situació diferents, però les hem de tenir presents com a exemple de com pot acabar afectant la convivència una persistent campanya de manipulació contra determinats col·lectius o pobles. Un amic que ha fet un viatge per Espanya ha tornat molt preocupat per reaccions hostils que ha observat només de dir que era de Barcelona, que era català. Jo demano als nostres polítics que afrontin el problema de cara. Necessitem urgentment un full de ruta i aclarir cap on volem anar, com hi volem anar i què volem ser, i ho hem de fer tan aviat com puguem. Per dignitat, per pragmatisme i per esperit de supervivència.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT