Publicitat
Publicitat

Fuster, 'L'Espill', 'L'Avenç'

És imprescindible que llegiu un altre cop Nosaltres, els valencians . L'assaig de Joan Fuster ha fet cinquanta anys, gairebé l'edat que tenim molts de nosaltres. Llegiu-lo i us hi retrobareu. Comprendreu fins a quin punt la potència d'un intel·lectual va fer trontollar els fonaments a partir dels quals el franquisme polític i sociològic construïa l'Espanya moderna i mirava de destruir definitivament Catalunya i la catalanitat. El franquisme sociològic, cultural, jurídic, que pervisqué després del general Franco era absolutament conscient dels dots profètics de Fuster. Atenció: no parlo de la profecia com a eina per endevinar el futur. Parlo de profetes en sentit bíblic, és a dir, en el sentit de llevar el vel que amaga la realitat al poble. Profecia com a mirall, l'espill que ens fa veure tal com som. El llibre de Joan Fuster, i de fet tota l'obra d'en Fuster, té com a objectiu fonamental alliberar-nos del provincianisme intel·lectual i cultural, desempallegar-nos del sucursalisme mental i social. El provincianisme és el mecanisme a partir del qual les estructures de control socioeconòmic locals mantenen l'statu quo , venudes com estan a un estat unitari que ens fa ciutadans de segona. Tot canvi, per bo que pugui acabar sent per al conjunt del poble, és vist per aquesta crosta com un perill que cal avortar. Així doncs, la conformació del País Valencià polític propugnat per Fuster, part fonamental del ser cultural, social, econòmic i finalment polític del conjunt dels Països Catalans, esdevenia una amenaça per als que dominaven la societat valenciana des de la subjugació provinciana.

A Nosaltres, els valencians , Fuster no amaga res del passat del país. El que el converteix en una peça perillosa és l'apel·lació que fa al futur: al País, a tot el País, com a possibilitat de construir un futur compartit digne, per contraposició al que la tria del passat havia ofert al poble: subjugació, colònia, desaparició. La resposta la coneixem: desqualificacions, befes, bombes... Si els diaris, les ràdios, les televisions, els fiscals i els jutges espanyols haguessin dedicat a les bombes contra Joan Fuster o contra la llibreria Tres i Quatre d'Eliseu Climent, un u per cent del temps que han dedicat a les bombes d'ETA, avui sabríem qui i què hi havia darrere d'aquell terrorisme silenciat per l'aparell de l'Estat. La Batalla de València, la que tingué com a resultat la franja blava a la Senyera i el nom del país mancat, la que ens ha dut on ens ha dut en termes de política lingüística i de destrucció i malbaratament del País, fou orquestrada per aquells que sí que havien llegit en profunditat l'obra de Joan Fuster. S'hi veieren emmirallats.

El que no era esperable era la nostra claudicació. La de la política nacional que, amb excepcions comptadíssimes, ha anat fent defecció de l'única idea que veritablement ens projecta cap a un futur nacionalment ple: la dels Països Catalans. El problema és que, com tan encertadament assenyala l'editorial de la revista L'Avenç d'aquest mes, la perspectiva a partir de la qual va ser interpretat Nosaltres, els valencians va ser la de l'enemic; per tant, el fracàs de Fuster no va ser haver-se equivocat en res, sinó constatar la nostra incapacitat per tirar endavant la seva proposta. Aquest mirar-nos al mirall de manera diferent, prescindint de les intel·lectualitzacions espanyoles, és el que ens ofereix l'extraordinari número de la revista L'Espill d'aquest mes. Gustau Muñoz ho diu de manera clara i precisa, immillorable: "La nació de Fuster és la llengua, la història, la cultura... el futur". Ho subratllo: el futur. I a partir d'aquí poseu-hi, posem-hi, la tàctica que vulguem, posem-hi, com diria Damià Pons, tota la intel·ligència del món per a cada territori nacional sense que això ens obligui a renunciar als nostres principis i objectius finals.

Una darrera reflexió a l'entorn d'aquests cinquanta anys de Nosaltres, els valencians . Us he parlat de L'Espill i de L'Avenç , dues revistes de cultura, dignes d'un país normal, magníficament fetes, crítiques i obertes als temps. Una, L'Espill , feta a València (les Publicacions de la Universitat de València fa temps que es comparen amb les de les millors universitats anglosaxones), i l'altra, L'Avenç , feta a Barcelona a partir de l'impuls cívic i privat (el gran empresari cultural que és Ricardo Rodrigo mereixerà un dia o altre el reconeixement públic). El País necessita pensament crític, tesis doctorals que mirin cap endavant, referents propis. La nostra manera de ser cosmopolites passa per ser radicalment catalans, també en el camp del pensament. I amb Fuster us demano: com es pot ser català sense ser valencià, i mallorquí, i viceversa?

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT