Publicitat
Publicitat

Futur econòmic molt incert

Diu la dita castellana que "Lo que mal empieza mal acaba" . Això es pot aplicar a l'economia espanyola. Quan el 9 de març del 2008 el PSOE guanya les eleccions generals, el món occidental havia reconegut que estàvem en una situació de crisi econòmica. En canvi, el PSOE guanya les eleccions negant-la. Quan el 2008 es produeix el col·lapse financer amb la caiguda de Lehman Brothers, el govern espanyol presumia que les institucions financeres del Regne d'Espanya gaudien de molt bona salut, sense tenir en compte que l'explosió de la bombolla immobiliària deixava tocades moltes institucions financeres. Cal dir, però, que aquesta tesi també la subscrivia el Banc d'Espanya. Quan molts països ja recapitalitzaven els seus bancs, Espanya treia pit fent gala de tenir un dels sistemes financers més sòlids del món.

No va ser fins a la segona meitat del 2008 que el govern espanyol va parlar de crisi, i les primeres mesures les va prendre a finals d'any. Van ser mesures expansives que només van disparar el dèficit públic. En canvi, no es van fer les reformes estructurals necessàries -com la del mercat de treball- quan ja hi havia moltes veus que les reclamaven, o si es feien, es feien malament, com la reestructuració del sistema financer que fomentava la fusió de caixes d'estalvis en clara situació d'insolvència. Així mateix, el cicle electoral es va supeditar a l'econòmic i no es van adoptar les mesures d'austeritat necessàries per contenir el dèficit públic i, en conseqüència, el creixement del deute.

Quan Rajoy arriba al govern, intenta accelerar les reformes estructurals, però tampoc les acaba de fer correctament, com la del mercat laboral, o bé hi arriba tard, com es veu ara amb la del sector financer. Per altra banda, la seva política no genera confiança. Retarda l'aprovació del pressupost del 2012 per no incidir sobre les eleccions autonòmiques andaluses, i la política pressupostària és errònia. Retalla les inversions productives en territoris que han de tirar de l'economia, com Catalunya i, en canvi, no retalla el sou dels funcionaris o no atura les inversions improductives de l'AVE. Apuja l'IRPF en lloc de l'IVA, com li demanaven els organismes internacionals, o introdueix altra vegada les deduccions per compra de l'habitatge a l'IRPF, quan està clarament demostrat que són ineficients. No es genera tampoc confiança quan es fa el ridícul, negant l'evi dència que l'economia espanyola ha necessitat ser rescatada, perquè Espanya era incapaç de salvar tota sola les seves institucions financeres.

Els mercats castiguen aquest comportament, com s'està veient, fins i tot després del rescat. Ara bé, la raó fonamental perquè el càstig continuï és que Espanya no ofereix garanties que pugui tornar l'import del rescat. Aquest és un préstec que ens ha fet Europa i, malgrat que falta saber-ne les condicions, sí que sabem que s'ha de tornar, i no hi ha garanties que això sigui possible.

L'Estat, mitjançant el FROB, deixarà els diners del préstec als bancs, i si aquests poden retornar-los, l'Estat també ho podrà fer. Però no està garantit que la banca pugui tornar els diners. Per tant, si això no passa l'Estat haurà de fer-se càrrec del deute. I l'Estat el podrà tornar? La resposta és: no si l'economia espanyola no creix.

Per aconseguir que l'economia espanyola creixi hi ha tres factors bàsics. El primer és que el crèdit torni a fluir cap a les empreses. Ara bé, contràriament al que creuen alguns, no hi ha garantia que el rescat ho permeti, ja que la banca destinarà els diners del rescat a tapar forats i a provisions per complir amb els requeriments dels últims decrets del govern espanyol. A més, la crisi incrementarà la morositat, amb la qual cosa encara s'haurà de provisionar més.

El segon factor per afavorir el creixement és que s'incrementi la competitivitat. A curt termini només ho podem fer reduint els costos salarials, una mesura molt dura. Òbviament, per millorar la competitivitat també són necessàries reformes estructurals (laboral, sistema educatiu, etc.), però aquestes reformes comencen a ser efectives a mitjà i llarg termini.

En tercer lloc, cal que la UE posi l'èmfasi en mesures d'estímul al creixement i no només en les polítiques públiques d'austeritat que no el fomenten sinó tot el contrari. A més, la contenció del dèficit públic es farà més difícil si els interessos a pagar pel deute que implica el rescat computen com a dèficit. Les mesures d'austeritat s'hauran d'incrementar, incidint altra vegada negativament en el creixement. És un cercle viciós. Podria succeir que el més dur de les retallades encara hagués de venir.

Per tant, l'economia espanyola està sotmesa a un problema de creixement i de deute sobirà. En aquest últim cas, la UE també podria alleugerir el problema, mutualitzant-lo (emissió de deute de manera comuna entre tots els països de la UE) o emetent eurobons, però Alemanya s'oposa a aquestes mesures, és a dir, a tot el que suposi més integració entre els països de la Unió. No obstant, si no se cedeix sobirania per impulsar més integració econòmica i més unió bancària (caldria un regulador bancari europeu) el futur de l'euro no pot ser gaire optimista i el futur de l'economia espanyola encara és més incert, i tot això en espera del que succeeixi demà a les eleccions gregues.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT