Publicitat
Publicitat

G-Zero i Rio-Zero

El sistema multilateral és la millor manera d'afrontar els grans problemes del món coordinadament, amb acords globals que beneficien a tothom, amb la vista posada en les noves generacions i executant les decisions de manera conjunta. I poques vegades s'ha posat a prova com aquesta setmana.

El primer gran test a la multilateralitat ha tingut lloc en un escenari meravellós amb platges de sorra blanca, palmeres, sol i hotels de luxe. Per contrast amb la crua realitat, la bellesa del lloc era tan xocant que més d'un líder del G-20 ha evitat ser filmat amb el paisatge de fons.

Si el mesurem per decisions concretes i no per pàgines de conclusions, el resultat de la reunió és més aviat mediocre. És cert que aquest grup, que representa el 80% de la riquesa del planeta, no es caracteritza per la rapidesa a l'hora de decidir. Són molts i diversos, però per això és tan important que es reuneixin i discuteixin: són molt més representatius. Si, a més, es posen d'acord, l'impacte és fulminant.

Aquesta vegada el centre d'atenció ha estat Europa, malauradament considerada "la malalta del món", i els acords s'han resumit a posar una llarga llista de deures als europeus amb conseqüències severes si no es duen a terme. La primera obligació, que no agafa ningú per sorpresa, és més integració per salvaguardar la integritat i l'estabilitat de la zona de l'euro, millorant el funcionament ara pervers dels mercats financers i, si pot ser, trencant el cercle viciós entre la banca i el deute sobirà per evitar que altres economies, sobretot la dels Estats Units, s'hi vegin arrossegades. El resultat final dependrà de si la feina es fa ben feta i de si es triga massa a fer-la.

La reunió ha enviat altes dosis de cacofonies, sobretot entre els participants europeus. En efecte, la cimera de Los Cabos és un exemple del model que Ian Bremmer, un expert en temes internacionals i president de l'Eurasia Group, qualifica de "G-Zero". Vivim en un món on cap país ni cap bloc de països té la força política, ni l'energia econòmica ni la voluntat per fer avançar l'agenda internacional. El resultat, assegura, és una situació de conflicte permanent sobre les grans qüestions macroeconòmiques, la regulació financera, la política comercial o el canvi climàtic. Sembla una descripció força exacta del grup reunit a Mèxic, sobretot pel que fa a la manca de lideratge contundent -ja sigui individual o col·lectiu- per sortir de la crisi.

Si ens desplacem de la costa de Califòrnia a les platges atlàntiques de Rio de Janeiro, ens trobem el segon gran exercici multilateral de la setmana, amb perspectives similars. Un altre "moment zero".

A la mateixa platja de Copacabana, una gran pancarta que no passa desapercebuda per ningú porta escrit en anglès i de manera cridanera: "Rio+20, decidir no decidir res és la pitjor de les decisions. Esteu posant en perill no només la natura, sinó també les vides". La frase resumeix la gran frustració per la incapacitat de fer passos ferms en un dels únics llocs on, precisament, les decisions preses es poden transformar en accions concretes. Només es podrà combatre el canvi climàtic i salvar el planeta per a les futures generacions si hi ha un acord mundial. No serveix lluitar contra l'escalfament sense una estratègia planetària. És el paradigma del problema multilateral, que només es pot resoldre entre tots. Qualsevol altra fórmula és un pedaç.

Rio+20 va començar ahir amb el peu coix per tres grans absències: el president Obama, la cancellera Merkel i el primer ministre britànic, que sembla que primer va fer-ne canviar la data perquè no coincidís amb les festes del 60è aniversari del regnat d'Isabel II i després va decidir enviar-hi el seu segon, Nick Clegg. De moment, almenys, ja s'ha acordat un document que estableix objectius, poc concrets, i que crida a frenar urgentment els abusos en la producció i el consum, sense establir una agència independent de l'ONU contra el canvi climàtic ni un fons per finançar transferències de tecnologia o pel desenvolupament sostenible.

És cert que el G-20 juga un paper més limitat del que es vol i es necessita. La metàfora del G-Zero és temptadora. També és indiscutible que 20 anys després de la cimera que va posar el desenvolupament sostenible en l'agenda mundial, Rio+20 es quedarà curta, tenint en compte que el planeta agonitza i que si no canvia res anem cap a un món 3 graus més calent.

Però siguem clars: per molts zeros atractius i certs, com diu David Rothkopf, de la revista Foreign Policy , el multilateralisme florirà "no perquè sigui més equitatiu, sinó perquè és indispensable per resoldre els problemes del món global".

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT