Gàbies
Es diu Mireia. Té trenta-sis anys. En fa quatre que es va casar i té un nen de dos. Està passant una mala època perquè fa mesos que té la sensació que la seva relació de parella ha perdut el sentit. “El David és un encant”, assegura, sentint-se bé perquè reconeix les virtuts d’aquell noi del qual es va enamorar però que ara, no pot fer-hi més, veu com un bon amic. “Hi he rumiat molt - afegeix, realment compungida- i sento que no em puc resignar a passar la resta de la meva vida instal·lada en aquest no-desig”. El seu home és un jove creatiu, que treballa moltes hores però que dedica tot el seu temps lliure a la seva dona i al nen. És simpàtic i rialler, cuina gairebé sempre i s’ha adaptat molt bé a la seva nombrosa i aclaparadora família. Aquesta família que ara està amoïnada per la Mireia, per l’encantador David i pel petit, que, probablement, no podrà recordar haver viscut mai amb els seus pares junts. La tieta, que s’ha separat dues vegades, intueix, però no ho diu a ningú, que la neboda s’ha encaterinat d’un noi ros i barbut amb qui la va veure passejant un dia. I l’àvia, que ja n’ha fet noranta-cinc i encara controla tot el que passa a la família, li comenta a la noia que la cuida que la seva néta sempre ha estat una capriciosa i que ja es veia a venir que acabaria passant això. La noia d’ulls dolços fa que sí amb el cap però no diu res.
Es diu Rosalinda. Té trenta-vuit anys. En fa quatre que va venir de l’Equador. Als matins té cura de l’àvia de la Mireia, que té el cap clar però pràcticament no es pot moure, i a les tardes vigila el senyor Emili, que està fort com un roure però té Alzheimer. Entre les dues feines guanya vuit-cents cinquanta euros. En paga dos-cents per l’habitació on dorm, a casa d’una família molt cridanera que no li deixa aclucar ull fins a les tantes. Al seu país hi ha deixat el marit amb tres criatures, el petit només tenia dos anys quan va marxar. Els troba a faltar molt, moltíssim, però està contenta de poder-los enviar diners cada mes i els explica que ha tingut sort perquè cuida uns avis que són molt bona gent. D’un parell de mesos ençà només fa un àpat al dia. D’aquesta manera pot estalviar per tornar a casa al mes de juny. La seva filla gran farà quinze anys i li organitzaran una festassa, com és natural.
Quan la Mireia va a veure l’àvia, la Rosalinda li explica que ja ha comprat el vestit per a la seva filla. És llarg, blau turquesa i blanc, amb blondes a l’escot. Semblarà una princesa, diu.
