Publicitat
Publicitat

Garantir la tasca social de les caixes

Els últims dies s'ha parlat molt de l'especificitat i la funció social de les caixes d'estalvis, i de les conseqüències que pot tenir sobre la seva singularitat el fet que, en un termini breu, algunes operin com a banc. Per entendre més aquest procés, cal remuntar-se al seu origen i, en concret, al paper que hi tenen i hi han de tenir les entitats fundadores, com ara la Diputació de Barcelona, que va crear l'octubre del 1926 la Caixa d'Estalvis Provincial, antecedent de Caixa Catalunya, entitat integrada ara a CatalunyaCaixa juntament amb Caixa Tarragona i Caixa Manresa. Aquella entitat, per cert, es va convertir, durant la Segona República, en Caixa d'Estalvis de la Generalitat de Catalunya, sota la presidència de Francesc Macià Les caixes, gairebé 180 anys després, no han perdut l'especificitat que ja dibuixava la reial ordre del 1835 que les va fer possibles. Una especificitat definida pel seu vessant social. Un matís, gens menor, que les diferenciava -i les segueix diferenciant- dels bancs. Parlar de caixes és parlar d'estalvi popular, de finançament a l'abast de tothom, de captar recursos per estimular el comerç, l'agricultura i la indústria locals. Parlar de caixes és parlar de proximitat i de cohesió social.

És indubtable que el conjunt de les caixes d'estalvis catalanes ha tingut un paper molt destacat en el creixement social, polític i econòmic de les tres últimes dècades: no n'havíem tingut cap de tan durador i sostingut. La participació de les caixes s'ha basat en la proximitat al territori, que ha permès la generalització dels serveis financers a àmplies capes socials, en especial famílies i pimes. Les caixes, tant a Catalunya com al conjunt d'Espanya, han contribuït a fer possible un índex de bancarització dels més elevats del món. I, a Catalunya, a causa de la inexistència d'entitats bancàries fortes, han estat la columna vertebral dels serveis financers.

És clar que aquesta aportació històrica no és un xec en blanc. Quan es planteja un redisseny del sector financer, sacsejat per una virulenta crisi mundial, la mirada l'hem d'adreçar al futur, no pas al passat, per molt positiu que hagi estat. Les caixes han d'assumir els nous reptes. A més, és cert que, amb el començament del segle XXI, algunes es van exposar de manera excessiva al negoci immobiliari. Arribada la crisi i el consegüent estancament de l'economia, els problemes de solvència i la inviabilitat de millorar el capital reclamen, sens dubte, un cert grau de reestructuració del sector. Tot el que calgui fer en aquest sentit serà benvingut. Però aquesta reestructuració no s'hauria de fer girant l'esquena al model que va fer possible l'èxit.

Parlem d'un model marcat per un compromís especial, diferent, amb les persones, que té la seva concreció més emblemàtica en l'acció de les obres socials i les fundacions. Una dada: els recursos agregats de l'obra social de les entitats que agrupa la Confederació Espanyola de Caixes d'Estalvis (CECA) han arribat a ser, per volum, la tercera fundació mundial.

Caldria preservar, doncs, aquesta especificitat tan blasmada pels sectors més liberals. La inexistència d'accionistes i la presència de representants polítics als consells d'administració, que en molts casos representen les entitats fundadores, com ara ajuntaments i diputacions, no ha estat un problema quan les caixes han fet de caixes, durant tants anys. Aquest no és el problema. En tot cas, les reformes necessàries van en la línia del reial decret llei 9/2009 i s'adrecen a la millora del govern corporatiu de les caixes o les entitats que sobrevisquin. Aquesta és l'autèntica assignatura pendent de les caixes.

En qualsevol cas, cal garantir que les caixes -o els bancs en què, si es dóna el cas, es puguin acabar convertint- no abandonin la proximitat ni la implantació territorial que, d'una banda, faciliten la universalització dels seus serveis habituals i eviten l'exclusió financera dels sectors més desafavorits de la societat i, de l'altra, generen una competència que afavoreix els sectors econòmics més arrelats al territori. De manera semblant, la projecció pública de l'obra social de les caixes és una aportació que s'ha de mantenir. Si les caixes es converteixen en bancs purs i durs, tot això perilla.

Cal una reflexió seriosa sobre els nous valors i el paradigma de les caixes. És innegable que cal tirar endavant reformes per millorar la gestió i el funcionament, i que això s'ha de fer atenent tant les raons estructurals financeres com les implicacions socials d'aquestes. Les caixes presten un servei i tenen un impacte en la societat que no es pot menystenir. Vull remarcar que les entitats fundadores poden tenir un paper decisiu en el procés de renovació i transformació en què ens trobem. Sanejar les caixes és una exigència, sí, però també ho és garantir la seva projecció social, tant si esdevenen bancs com si no, tot mantenint el que fins ara han estat els punts forts d'aquestes entitats financeres populars.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT