20/06/2012

Garaudy i el mal del segle

4 min
Garaudy i el mal del segle

La setmana passada va morir el filòsof francès Roger Garaudy. No crec que sigui un dels grans filòsofs del segle, tot i que segurament des de la perspectiva filosòfica la seva recerca de respostes totals, de veritats absolutes, sigui perfectament legítima i valuosa. La seva trajectòria política i religiosa, en canvi, sí que resulten significatives del que ha estat el segle XX i de cap on podria anar el XXI. I no precisament com a model.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Garaudy va començar sent un dirigent d'Acció Catòlica. Més endavant es va convertir, per dir-ho així, al comunisme i no tan sols va ser un dels dirigents intel·lectuals del Partit Comunista francès, sinó també un dels defensors i propagandistes més explícits de l'estalinisme, fins i tot en uns moments en què la naturalesa totalitària i criminal del règim soviètic ja s'havien fet evidents per a tot aquell que tingués una ferma voluntat de no veure-ho. Després de deixar el Partit Comunista i d'una sèrie de conversions i reconversions del catolicisme al protestantisme, Garaudy es converteix finalment a l'islam, amb la idea que aquesta és la més ecumènica de les religions, precisament perquè -tal com pensa i practica el règim iranià, posem per cas- no distingeix entre fe i política. En aquesta fase final de la seva vida, publica uns textos de negació de l'Holocaust que li valen una condemna penal a França i l'aplaudiment, la comprensió i la simpatia simultànies dels neonazis negacionistes i d'alguns sectors islamistes. L'any 2002 rep a Líbia el premi Gaddafi a la defensa dels drets humans (que per entendre'ns seria equivalent a rebre un premi Rei Joan Carles a la conservació dels elefants).

Algú ha dit que la trajectòria política -no filosòfica- de Garaudy ha estat erràtica i contradictòria. Menys del que sembla. Certament, al llarg de la seva vida va canviar molt d'amics i d'aliats. Però no va canviar mai d'enemics. Va aparèixer directament o indirectament associat a totalitarismes de signe divers i fins i tot contradictori, des de l'estalisnime fins als integrismes religiosos o, per la via del negacionisme, als neonazis. Però totes aquestes posicions, a les quals se l'ha associat, tenien en comú una cosa: què combatien. I el que combatien és el que denominaríem amb Popper les societats obertes, les democràcies occidentals, els Estats Units i Israel, la judeïtat laica, els valors occidentals. Políticament i intel·lectualment, podríem dir metafòricament que Garaudy va disparar al llarg de la seva vida des de moltes trinxeres, fins i tot trinxeres contraposades. Però de fet sempre va disparar contra el mateix. Contra el que hi ha al mig. Contra aquesta idea centrista i central en el món occidental.

Potser aquesta fam de totalitat que el porta a abraçar en un moment o altre totes les religions monoteistes del mercat -excepte el judaisme-, inclòs el marxisme estalinista, és filosòficament comprensible. La fam de veritat clara i absoluta, de dogma de fe, de certesa total. No ho sé. Però quan això es tradueix a la política, la fam de totalitat esdevé totalitarisme. I el contrari del totalitarisme és la gestió de la complexitat, de la diversitat de conviccions i d'interessos, de les contradiccions, el pacte, la democràcia, el respecte per la llibertat aliena, la convenció que resoldrem les coses no pas establint qui té la raó -mirall trencat i repartit- sinó qui té la majoria. Quan algú creu que té tota la veritat, revelada per Déu o per la ciència, tant li fa ser minoria com majoria, és la sal de la terra. Per totes les reencarnacions de Savonarola que hem viscut aquest segle, si tens la veritat, és lògic que la vulguis imposar a tots els altres, pensant que és pel seu bé. Quan això de les totalitats et sembla més discutible, acabes preferint les convencions a les conviccions. El fonament de les democràcies occidentals.

Garaudy no és un personatge tan estrany, políticament. Tots hem conegut faistes que van acabar falangistes i antics falangistes que van acabar a les més extremes esquerres anticapitalistes. No és estrany canviar d'extrem. És més estrany passar de l'extrem al mig. Passar de totalitari de dreta o esquerra a socialdemòcrata o liberal. Als genèticament dogmàtics els costa menys canviar de dogma que deixar de ser dogmàtics. En política, és més fàcil canviar d'amics que no pas d'enemics. Garaudy, políticament, sempre va estar en contra del mateix: el món occidental que per ell encarnaven especialment els Estats Units, les democràcies occidentals laiques, el que Finkielkraut hauria anomenat el jueu imaginari, arquetip d'aquests valors occidentals. Fins i tot quan escrivia contra el sionisme es queixava que havia esdevingut polític i no religiós! Amb el religiós encara s'hi hauria pogut entendre! Per això el nom de Garaudy anirà lligat al mal del segle, segur que del segle XX, vés a saber si també del segle XXI: la fascinació pel pensament totalitari, entendre que el model construït a Occident -democràcia, laïcitat en l'espai públic, llibertat, pactisme, iniciativa lliure- és un parèntesi en la història que cal superar. El mal del segle no ha estat tan sols l'eclosió del pensament totalitari, sinó que aquest pensament ha derivat en fets, models, experiències. I que totes, absolutament totes, han acabat com el rosari de l'aurora.

stats