Garicano al Cercle d’Economia
No m’agrada el programa econòmic de Ciutadans. No perquè sigui pitjor que el que s’ha estat aplicant a Espanya en les últimes dècades, sinó precisament perquè és, essencialment, el mateix.
No obstant això, el “coordinador del programa econòmic” de Ciutadans, Luis Garicano, és un economista acadèmic reputat, professor a la London School of Economics, orador brillant i, per tant, una persona que val la pena escoltar. Per això vaig assistir a la presentació que en va fer al Cercle d’Economia, fa un parell de setmanes.
La síntesi del programa és la següent: contra el problema de la productivitat, acabar amb el “capitalisme d’amiguets”; contra l’atur, flexibilitzar i simplificar la regulació laboral; contra els salaris baixos, complement salarial garantit. En el torn de preguntes, m’aixeco per assenyalar-li que, per molt que sigui desitjable reduir la corrupció, no veig quina relació té amb el nostre problema de productivitat; que tampoc no veig gaire relació entre l’atur i la flexibilització del mercat laboral; i, finalment, que tampoc no crec que es pugui resoldre el problema dels salaris baixos a base de subvencions.
Garicano es justifica. Pel que fa a la productivitat, diu que és un fet que va baixar a Espanya, a diferència de la resta dels països europeus, entre 1995 i 2007; diu que és un fet que aquesta reducció va afectar tots els sectors econòmics, la qual cosa demostraria que no és una qüestió relacionada amb la construcció; finalment, cita un article acadèmic que demostraria que la causa del fenomen seria la corrupció. El tema queda aquí, però com que acabo de publicar un llibre respecte d’aquesta qüestió i com que l’explicació em sembla contrària al que sé i al sentit comú, un cop arribat a casa consulto l’article en qüestió ( Growing like Spain, 1995-2007, localitzable a internet). No cal ni dir que l’article no demostra el que proclama Garicano. El que diu és que, en aquells sectors on els gestors manifesten que han de pagar suborns per triomfar, la productivitat ha crescut menys que en la resta de sectors, i que l’existència d’aquestes pràctiques explica un 11% de la pèrdua de productivitat que van experimentar aquestes indústries. És a dir, lluitar contra la corrupció és important fins i tot per motius econòmics, però no podem esperar que serà d’aquesta manera que resoldrem el problema de la productivitat espanyola.
Pel que fa a l’atur, Garicano manifesta que la flexibilitat del mercat laboral és una mesura necessària, encara que segurament no suficient per combatre l’atur. Ara bé, tampoc aquesta asseveració no s’ajusta a les dades. Fa trenta anys Espanya tenia una regulació laboral significativament més protectora dels treballadors davant els acomiadaments (individuals o col·lectius) que la mitjana europea, però abans de la crisi (2007) això ja no era així: d’acord amb l’OCDE, la regulació espanyola era menys protectora que l’alemanya, la francesa o la sueca, per exemple, i això no va impedir que l’atur es disparés a Espanya, mentre que a Alemanya i a Suècia es comportava envejablement i a França molt millor que a Espanya. A sobre, després de les últimes reformes, la regulació ja és a Espanya molt més laxa que en aquests tres països. Quin sentit té insistir en una mesura que sabem que no dóna resultats?
Finalment, i pel que fa al subsidi als que cobren salaris baixos, Garicano es corregeix i en parla com d’un instrument per lluitar contra la pobresa, que és una altra cosa.
La conclusió que trec de tot plegat és que Garicano i Ciutadans proposen coses que són positives, però que no van a l’arrel del problema, i el problema és gravíssim. Malgrat tota la retòrica sobre els brillants resultats que Espanya hauria obtingut en les últimes dècades, el cert és que el model és poc productiu i poc equitatiu: en termes de renda per càpita (la mesura estàndard de la prosperitat) no ens hem acostat gens a Alemanya (seguim estant en el mateix 73% en què estàvem fa vint anys) i ens hem convertit de llarg en el país més desigual de l’Europa Occidental. A sobre, el baixíssim creixement de la productivitat condemna el nostre estat del benestar a la fallida: no seran les retallades el que el matarà, sinó la impossibilitat de compensar la pressió de l’envelliment a base de productivitat.
El problema d’Espanya és que hem triat créixer a base de salaris baixos. Hi ha països on la regulació laboral és encara més laxa que a Espanya. Per exemple al Regne Unit (molt més) i a Dinamarca (poc més). Però al Regne Unit els salaris baixos estan prohibits (el salari mínim és molt alt, i està pujant) i a Dinamarca l’estat proveeix un sistema de polítiques actives d’ocupació que és l’enveja de mig món. Ni Ciutadans ni Garicano proposen, però, cap de les dues coses.
