Gaudí en una casa de massatges
Sheldon Adelson, el cowboy que proposa la construcció de l'Eurove(r)gas a Catalunya, deu ser tan llest com sembla. Conscient que les autoritats locals bavegen amb l'expectativa d'acollir el seu projecte en terres catalanes (parlen de dos-cents mil llocs de treball: d'una tacada, solucionaríem un terç de la problemàtica de l'atur al país!), i conscient també que aquestes mateixes autoritats ho tenen difícil a l'hora de presentar un macrobordell com a solució presentable contra la taxa de desocupació (i després diran de Rasquera), Adelson s'ha empescat una solució magistral: proporcionar al seu projecte una coartada cultural. Posats a fer-ho, res millor que recórrer al creador català més universal, és a dir, el que surt citat amb més freqüència a les guies turístiques de Barcelona: i aquest, encara que pugui semblar-ho, no és Ferran Adrià, sinó que encara és un arquitecte anomenat Antoni Gaudí. D'acord amb això, el "macrocomplex d'oci i hoteler" (el megacasino envoltat de puticlubs) passaria a dir-se Gaudí Sands, i en paus.
És una idea magnífica, per la qual correspon felicitar amb efusió el senyor Adelson i tots els que l'aplaudeixen, començant pel govern de Catalunya i continuant pel Gremi d'Hotelers de Barcelona. Al cap i a la fi, ja se'ns ha explicat cinc-centes mil vegades que el complex acolliria també una seu estable del Cirque du Soleil, de manera que la vocació cultural del projecte està més que justificada (a fi d'aportar-hi encara més prestigi, podria reencarnar-s'hi el plató de La noria de Jordi González). Per acabar de certificar aquesta vocació, es procediria fins i tot a construir una rèplica en forma de tortada del gratacels que Gaudí va projectar per encàrrec d'una colla d'empresaris americans i que s'havia de construir a Manhattan però que mai no va tirar endavant. En resum: l'Eurove(r)gas podria ser un putiferi , sí, però un putiferi amb volutes modernistes. Ah, amics meus, la cosa canvia completament: no hi ha comparació possible entre la possibilitat d'esnifar una ratlla damunt de la tapa d'un vàter o l'ideal d'aspirar una essència angèlica servint-se del suport d'un trencadís gaudinià.
La idea, com dèiem, és excel·lent, i només gosaríem matisar-la amb un suggeriment: posats a fer, ¿per què no es converteix el Gaudí Sands en un parc temàtic dels catalans universals? Així podríem jugar-nos els cèntims a la ruleta Ramon Llull, prendre unes copes a la whiskeria Salvador Dalí, relaxar-nos (amb l'ajut d'unes senyoretes surrealistes) a la sauna Joan Miró o passar l'estona al frankfurt bolera Pau Casals. I tot gratis, això sí, perquè per alguna cosa ja va vaticinar Francesc Pujols (un dels gran comentaristes de l'obra de l'autor de la Sagrada Família: llegeixin, si no em creuen, el seu llibret La visió artística i religiosa d'en Gaudí ) que vindria un dia que els catalans, en anar pel món, ho tindrien tot pagat. I aquest dia (ni que sigui sense que els catalans es moguin de casa) ha arribat. Thanks a lot, mister Adelson .
