Publicitat
Publicitat

Generació Ton Ribas

Vaig néixer al món conscient sentint parlar de Ton Ribas. Soc de l’Hospitalet, del carrer Barcelona, de davant de la Farga. Ton Ribas hi va treballar tota la vida. Recordo com casa meva tremolava i els vidres fimbraven quan la farga funcionava a ple rendiment. Hi estàvem acostumats. L’Hospitalet de Llobregat era aleshores un lloc més gris que no pas ara. I tanmateix recordo aquells anys com a temps esperançats. Ho vivia a casa, es veia al carrer. La secció de la Unió Excursionista de Catalunya de l’Hospitalet, l’actual Club Muntanyenc de l’Hospitalet, amb la seu a la Carretera, era el gresol en què es va formar la generació Ton Ribas. Els ecos d’aquella militància en l’esperança s’han convertit en la realitat que el país és avui. Cal tenir-ho present.

La història obvia massa sovint els noms concrets. No vull dir els noms petits, en contraposició als grans noms, els noms coneguts de tothom, perquè no seria just. Ton Ribas pertany al grup de persones que durant el pont estret dels anys quaranta i cinquanta, quan era tan difícil mantenir la fidelitat al país, van fer que tiréssim endavant com a nació. En Ton no tenia patrimoni, no tenia contactes, no tenia influències. Més aviat tot el contrari. En Ton era un treballador crescut a la fornal dels principis que han donat tremp al país: els de la feina, la feina i la feina. I amb la feina, els joves, l’educació, l’aprenentatge, el mestratge i el compromís desinteressat i joiós. Sí, la joia de viure, el sentit de gràcia, de gratuïtat, també tan nostra. En Ton va animar molts joves de l’Hospitalet a fer-se excursionistes, a fer-se escaladors. Gràcies a ell l’Hospitalet va esdevenir un dels bressols de l’excursionisme del país. Era la seva manera de fer pàtria.

Devia córrer l’any 1954 o 1955. En Ton va agafar una colla de nois de l’Hospitalet i se’ls va endur a fer una excursió pel Pirineu. Caminar és una manera d’ensenyar. Calia que els joves més actius de l’Hospitalet, els possibles caps de brot, estimessin el país trepitjant-lo, enamorant-se de cada paisatge, de cada nom, de cada racó. Aquells nois eren en Valentí de can Freixes, en Joan Pallarès i el meu pare. Van anar de Setcases a Ulldeter; dels estanys de Carançà a Núria; i a La Molina, pujant pel Puigmal. Molts dels que ara em llegiu heu anat d’excursió, heu fet el país a peu, i heu après a estimar-lo caminant-lo, pastant-lo a cada conversa, a cada silenci. Imagino aquell grup de joves dels anys cinquanta respirant llibertat a la muntanya. Joves de classe treballadora, fills de represaliats, de condemnats a presó per haver lluitat per la llibertat. Literalment. Tots ells fills de persones que, per la condició social o per ideologia, només podien comptar amb persones com en Ton per fer créixer els seus fills ferms en els valors que han arribat fins a nosaltres.

Vaig tenir la sort de caminar amb el meu pare, el meu germà i el mateix Ton per Montserrat, al costat de noms que han estat fonamentals per a l’Hospitalet dels anys posteriors, fins als nostres dies. Carles Primo, que es va fer càrrec del Club Muntanyenc; en Josep Ribes, historiador, compromès políticament. I tants d’altres que ara em venen a la memòria, sempre tan injusta: els Boada, els Monràs, els Asensio, els Rodríguez, els Cabedo. Persones sense les quals ni l’Hospitalet ni el país no serien el que són avui.

En Ton va dur el seu compromís molt més enllà: des de passar persones a França jugant-s’hi la pell, fins a militar en la impossible lluita armada per la independència. Ho va pagar molt car. Tanmateix, el que per a mi és determinant de l’exemple del Ton, i de tants Tons amb els quals el país ha comptat, és el seu compromís amb una idea concreta de Catalunya: un país just, digne, igualitari, equitatiu, culte, joiós, confiat, valent i compromès. Calen molts Ton Ribas perquè el tronc del país sigui gruixut, fort i flexible a cada generació. Catalunya ha tingut aquesta sort, i per això se’n surt, de moment.

L’exemple d’en Ton posa en evidència que massa vegades oblidem que els corrents de fons, els que passen inadvertits, són els que acaben omplint carrers i places. Són els corrents que acaben provocant els canvis històrics. Sense en Ton i la generació que ell va formar a l’Hospitalet, el país no seria el mateix. En Ton els va ensenyar que correspon a cada generació treballar, lluitar si cal, per la nostra continuïtat com a nació. Una continuïtat que depèn molt menys dels discursos, i molt més de les excursions pels camins del país, de les converses, dels silencis i de les complicitats. Aquest és l’eco que m’arriba nítidament quan sento el meu pare parlar d’aquells temps. El que ara miro de passar als meus fills. Exactament com feu vosaltres.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT