Publicitat
Publicitat

Tovallons negres

A Gerard Quintana

Llegeixo al teu article de l'ARA que respectaves la meva feina fins que vas llegir el meu, d'article, sobre tu. Dius que a partir d'unes frases extretes d'una intervenció a cal Basté i "d'una mentida que s'ha anat estenent i que demostra que ni tan sols ha vist el programa -que jo només parlo castellà a casa meva i amb els meus fills- construeix un discurs ocurrent però sacrifica la veritat a favor d'un acudit a mida del lector".

No, no he vist el programa. Jo no vaig escriure sobre el programa (seria estúpid criticar la teva llibertat lingüística) sinó sobre la frase que li vas dir al Basté. I per situar-la, vaig citar aquest diari, que deia que havies "rebut crítiques pel fet de parlar en castellà amb la parella i els fills". No sé quina veritat he sacrificat, ni quin acudit he fet. Si el que publicava l'ARA no era cert, no entenc això de "la meva llengua és el català però no sóc un talibà i no penso imposar-la a la gent que estimo", que, com et dic, és la que em va moure a fer l'article.

He fet de vegades "discursos ocurrents", però no aquest cop. El que vaig provar de dir -del tot seriosament- és que no m'imagino aquesta frase a la boca d'un castellanoparlant, posem per cas. Dius també que per sort sóc jo mateixa "la que ha triat el títol del seu article i no seré jo qui la contradigui, en el seu cas". I que "els talibans no són els que parlen català als seus fills, ni castellà, ni àrab". M'alegra que estiguem d'acord. Potser, doncs, la frase és producte de la tensió, si no, et juro que no ho entenc. (Ja seria mala sort que, amb la Torre de Babel que expliques que vius cada dia, el català fos l'única llengua que et semblés una imposició talibana.) I sobre el títol, "Nosaltres, els talibans", és una paràfrasi d'un assaig de Joan Fuster,Nosaltres, els valencians, que justament parla de qüestions d'identitat, i que aprofito per recomanar-te amb tota l'estima i, si cal, amb excuses.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT