Glamurosa vida

Hi ha un lloc al món, un espai blanc i impersonal amb vistes a l'autopista, on unes persones grans que ja no es valen per elles mateixes consumeixen a poc a poc els seus darrers dies. Un lloc on s'amunteguen febles records de moltes vides caduques, on es menja amb pitet i es passeja de bracet per no caure, on sempre hi ha un avi que espera la visita d'algú que no arribarà mai, i on el temps s'ha convertit en una evidència dura.

Hi vaig a donar-li l'esmorzar. Ens fem companyia, ella a mi més que jo a ella, perquè de vegades no em coneix. Avui l'he trobada llegint una revista on expliquen que guanyar un Oscar a la glamurosa gala del cinema americà allarga la vida dels afortunats i talentosos artistes que el reben amb joia i exaltació, com a conseqüència de la pujada d'adrenalina i autoestima que insufla el reconeixement públic del talent i la feina ben feta. Estimar-se a un mateix, diu, ni que sigui per unes hores, dies o mesos (depenent de la capacitat de cadascú per paladejar els bons moments), allarga la vida.

Ella no ha guanyat mai cap Oscar, la seva llarga vida ha estat plena dels premis que s'ha pres la llibertat d'atorgar-se a si mateixa, sense esperar més reconeixement que el valor de l'esforç fet i l'acceptació de les pròpies limitacions, posant el judici dels altres en un lloc entre cometes. Dels seus bons moments gens glamurosos n'ha fet l'elixir de la joventut que li ha permès arribar fins aquí, i avui, entre aquestes parets asfixiants, està guanyant el darrer dels Oscars possibles.

Pel record de tots els petits premis acumulats de tants anys, els que et van permetre ser feliç amb afalacs dels altres i no caure per terra quan van deixar de mirar-te, anem-nos-en a Hollywood i passegem-nos amb la teva cadira de rodes per la catifa vermella de les llarguíssimes vides sense Oscars.