Publicitat
Publicitat

El Goliat nord-americà i el David cubà

En un dels meus primers records em veig al pati de l’escola davant d’una foguera. Els nens criden i salten al seu voltant mentre el mestre atia les flames, entre les quals crema un ridícul titella que representa l’Oncle Sam. Aquesta imatge em va venir al cap dimecres, mentre escoltava els discursos de Raúl Castro i Barack Obama sobre el restabliment de relacions diplomàtiques entre Cuba i els Estats Units.

Diverses generacions de cubans s’han criat sota el bombardeig de la propaganda oficial contra els Estats Units. Com més agressives eren les paraules dirigides contra el veí del nord, més curiositat sentíem. Els cubans, aclaparats per la precarietat material i desil·lusionats perquè les suposades reformes de Raúl Castro no han sigut capaces d’omplir-los la cartera ni el plat, somien ara en el respir material que potser els arribarà de l’altra banda de l’estret de Florida. Sense lluitar, David, somrient, s’acosta caminant cap a Goliat, que està a punt d’obrir la bossa dels diners. El mite de l’enemic s’ha acabat: comença ara la difícil realitat de la convivència.

La Sara, una mestra coneguda meva, treballa en una escola de primària al barri de la Plaza de la Revolución. Sense l’ajuda que li envia la seva filla cada mes no podria sobreviure. “Ara tot serà més fàcil, sobretot perquè podrem fer servir targetes de crèdit i dèbit nord-americanes; la meva filla pensa enviar-me’n una, així podré comptar amb una mica d’ajuda sempre que em faci falta”, diu.

La Sara ha decorat l’aula amb un pòster amb imatges dels cinc espies cubans, els cinc herois, com en diu la propaganda oficial. (Els nord-americans han intercanviat els tres que encara eren presoners per un cubà que treballava per als nord-americans com a agent d’intel·ligència.) “Com que ja han tornat, haurem de canviar el pòster”, diu amb alegria i alleujament.

Bonifacio Crespo ajuda el seu germà a portar el restaurant privat que tenen a l’Havana. Ja han dissenyat un nou pla d’empresa: “Tenim els contactes per començar a importar matèries primeres, espècies i molts productes per al menú, l’únic que fa falta és que permetin ampliar els enviaments de paquets des d’allà”, diu, mentre amb el dit assenyala cap a un punt cardinal que es pensa que és el nord.

El dissident José Daniel Ferrer afirma que l’Havana s’ha quedat sense coartada per justificar la repressió política i el control econòmic, i la revista independent Convivencia ha acollit favorablement la notícia, però altres dissidents estan inquiets perquè el govern encara no ha especificat què farà.

Les tensions entre els dos governs han durat tants anys que ara hi ha gent que no sap què fer amb les consignes, ni amb els punys alçats contra l’imperialisme, ni amb aquella tendència malaltissa a justificar-ho tot, des de les sequeres fins a la repressió, amb l’argument que som molt a prop del “país més poderós del món”. Els que ho tenen pitjor són els membres més recalcitrants del Partit Comunista, tots aquells que s’estimarien més morir-se abans que mastegar xiclet, beure una Coca-Cola o trepitjar Disney World. El primer secretari del partit els acaba de trair. Ha pactat amb l’adversari, entre bastidors i després de 18 llargs mesos.

Dijous, el diari del partit, Granma, va arribar tard als quioscos. A vegades s’endarrereix quan Fidel Castro hi publica un dels seus articles delirants sobre la immensitat de la galàxia o en memòria d’Hugo Chávez. Durant els llargs minuts d’espera, molts feien conjectures sobre la possibilitat que Granma contingués una reflexió del Comandante, però no n’hi havia cap. No hi havia res que ens fes saber si està a favor o en contra de l’arriscada mesura que acaba de prendre el seu germà. Molts interpreten aquest silenci com un indici del seu delicat estat de salut, però, amb el seu mutisme, ell mateix ha confirmat la seva mort política, i això és encara més revelador i simbòlic que no la seva futura mort física.

Hi ha representants de la societat civil que no volen que els Estats Units “estenguin un xec en blanc” al règim totalitari més antic de l’hemisferi occidental si no se satisfan quatre reivindicacions.

La primera és l’alliberament immediat dels presos polítics; Elizardo Sánchez, de la Comissió Cubana de Drets Humans i Reconciliació Nacional, calcula que n’hi ha més de 100. La segona és que es ratifiquin els convenis sobre drets humans de les Nacions Unides. La tercera reivindicació és el desmantellament de l’aparell repressiu: les agressions vergonyoses contra els anomenats contrarevolucionaris, les detencions arbitràries, la demonització i intimidació dels que pensen d’una altra manera i el control policial dels activistes.

I, finalment, el govern cubà ha d’acceptar l’existència d’unes estructures cíviques que tenen el dret a expressar opinions, decidir, qüestionar i elegir: unes veus que no han estat representades en les actuals negociacions entre el govern cubà i el nord-americà. A nosaltres se’ns ha amagat el full de ruta dissenyat pels de dalt.

Ara se’ns obre una oportunitat, tot i les crítiques justificades de molta gent que es pregunta si l’Oncle Sam no ha cedit massa, sobretot veient que l’altra part ha sigut massa garrepa per fer gestos polítics significatius. La societat civil ha d’aprofitar aquesta oportunitat, ha de fer sentir la seva veu, ha de provar els nous límits de la repressió i la censura.

Cadascú viu aquest canvi a la seva manera: la Sara somia en la seva nova targeta de dèbit; el Bonifacio fa especulacions sobre els plats que podrà incloure en el menú amb els nous ingredients importats, i José Daniel Ferrer espera fer créixer l’activisme a l’est del país. Per a tots nosaltres ha començat una nova era. No podem confirmar si serà millor o no, però, si més no, serà diferent.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT