Publicitat
Publicitat

Gols a la ràdio

Dilluns passat, per primera vegada en trenta-cinc anys, Joaquim M. Puyal va començar a narrar un partit del Barça sense ningú més al seu voltant. Aquesta imatge inèdita, propiciada pel fet que Catalunya Ràdio i les emissores estatals són les úniques que ja han pagat un cànon pels drets radiofònics, exemplifica més bé que cap altra un conflicte que es preveu llarg, dur i sotmès a tota mena d'interpretacions.

L'origen real d'aquest embolic no és cap altre que la maleïda crisi, que sembla ser l'explicació real de tot el que passa al nostre país en aquests moments: és tan senzill com que els clubs de futbol van ser pèssimament gestionats en època de bonança i, quan s'ha desinflat la bombolla en què vivien artificialment, han hagut de recórrer desesperadament a buscar noves vies d'ingressos. Un dels pocs recursos que quedaven per explotar era precisament el cobrament a les emissores de ràdio, a través d'un operador, d'un cànon per a la retransmissió dels partits de Lliga, de la mateixa manera que el paguen des de fa anys les televisions. Si escoltem els clubs, ja fa anys que s'hauria hagut d'aplicar. Si es fa cas a les ràdios, els seus programes donen més al futbol del que reben, han contribuït a l'expansió d'aquest esport i és una injustícia que ara paguin justos per pecadors. I no els falta raó: el futbol no seria el que és sense les ràdios. Elles són les principals culpables d'això que Cruyff va batejar misteriosament com l'Entorn, i gràcies a elles els debats s'enriqueixen i es multipliquen dia rere dia. Només el Barça deu una part significativa de la seva identitat a les moltes emissores que ens narren els partits. La Lliga de Valladolid i probablement tota una dècada de frustracions estarà sempre condensada en aquell "Urruti, t'estimo" del Puyal, i el gol mític d'Iniesta a Stamford Bridge quedarà indissociablement lligat a la veu trencada d'emoció de Joan Maria Pou.

És fàcil estar d'acord que la mesura de cobrar a les ràdios és desesperada, segurament oportunista i provadament mal comunicada. S'ha conegut tard, quan molta gent ja estava de vacances. Però tots aquests arguments no invaliden que sigui una decisió perfectament legítima i defensable. Les ràdios esgrimeixen, en bloc, el dret "constitucional" a la informació, però aquest és un argument pobre i inconsistent: la publicitat que obtenen també en part gràcies al futbol la cobren o la regalen a les ONG? I aquests anunciants no podrien exigir també un suposat dret d'informació i reclamar també anunciar-se gratuïtament en aquestes emissores? Per la mateixa regla de tres, la televisió no tindria també la seva quota de dret a la informació? I finalment: si el cànon a Espanya és injust, per què accepten pagar-lo per als partits de Champions? El que no pot ser és reclamar uns drets per al dissabte que tu mateix no respectes el dimarts. En què quedem? S'argumenta, també, que les ràdios, a diferència de les televisions, no reprodueixen la realitat exacta sinó que la refan i la reinterpreten. També això és dubtós perquè per molt que es narri rebuscadament, el gol de Messi acabarà sent per a l'oient un gol de Messi. La discussió, en aquest punt, ha arribat a extrems tan delirants que s'ha convertit en un problema filosòfic digne dels neoplatònics, com si la realitat transformada fos menys real que la realitat literal.

El cas és que el problema filosòfic s'ha transformat en un problema laboral quan algú ha volgut fer pagar els plats trencats a Catalunya Ràdio, que ha estat tractada d'esquirol i els seus professionals, linxats per no solidaritzar-se amb la resta de companys de professió. Però la realitat és que Catalunya Ràdio, com les altres ràdios públiques, té uns contractes que l'habiliten per fer la seva feina. I amb un agreujant: aquests contractes s'han pagat amb diners públics i anar al camp és també un acte de responsabilitat amb aquests euros que són de tots. S'entén que la decisió cogués i de valent als altres afectats, però una ràdio pública no és el mateix que una ràdio privada.

Vist tot el conflicte, no sembla que a aquestes altures se sostingui fer passar per malvats els que volen cobrar uns drets que els pertanyen, i que de fet ja exploten per vies molt variades, sense que ningú posi el crit al cel. Una altra cosa és que aquesta quantitat ha de ser proporcional i mesurada. Si en lloc de 30.000 euros per partit, en demanessin un zero menys, ja no hi hauria discussió. Fa la sensació que tot aquest enrenou no té a veure amb la vulneració de cap dret sinó amb una desmesura en les quantitats que els clubs demanen a les ràdios. N'hi haurà prou que la xifra sigui raonable perquè hi hagi un acord i els gols que sentim a la ràdio tornin a ser reals.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT