Josep Maria Fulquet
02/11/2011

'Goodbye to all that'

3 min
'Goodbye to all that'

Que em perdoni el lector per començar aquest article manllevant el títol d'una coneguda peça de Robert Graves, publicada el 1929, quan l'autor tenia trenta-quatre anys i que definia com a "my bitter leave-taking of England", és a dir, el seu amarg comiat d'Anglaterra. Tot això ve a tomb per comentar l'article que l'estimat amic Marià Pou va publicar a les pàgines d'aquest diari el dia 10 d'octubre en què alertava el públic lector de la progressiva pèrdua, en l'àmbit de la parla quotidiana, dels pronoms adverbials en i hi. No cal dir que Pou té més raó que un sant en denunciar l'estat de coses que posen en perill aquesta característica bàsica de la nostra llengua, a causa bàsicament de l'anomenada "interferència lingüística", però crec que la seva denúncia queda curta, sobretot si pensem que ni en l'ensenyament ni en els mitjans es fa la feina com s'hauria de fer, ni la incorporació a l'idioma de molts castellanoparlants es fa bé, encara que les motivacions d'ordre familiar o de promoció social siguin òbvies.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

En l'ensenyament, sobretot en les etapes inicials, en què l'alumne -com diu Pou- "posa els fonaments de la llengua", perquè molts centres dipositen aquesta gran responsabilitat en professors de parla castellana que, a pesar d'una bona voluntat que pressuposo, són lògicament incapaços tant de posar aquests pronoms al lloc que els correspon com d'articular amb propietat les consonants sonores o els enllaços fònics. Si hi afegim que com més va, el personal docent recula més en el domini tant de la sintaxi com de la fonètica i la fraseologia, el panorama que presenta l'ensenyament és més aviat galdós.

Per haver-ne una mostra, només cal mirar els comunicats de circulació interna -entre PAS i professorat, posem per cas- que corren per les universitats del país. Sobre els mitjans, lamento posar en qüestió el condicional amb què Pou comença l'última columna del seu article -"Si la llengua ens importa de debò, si no es tracta només d'una posa de cara a la galeria..."- i afirmar sense cap por d'equivocar-me que la llengua, la seva supervivència, no interessa a ningú. Als mitjans, subjectes a la immediatesa de la notícia, fa autèntica angúnia haver de sentir la locució dels directes en l'àmbit que es vulgui -notícies internacionals, entrevistes o sobretot esports-, perquè els responsables de fer-la són el resultat d'anys d'incúria lingüística familiar i acadèmica, i tot el que s'aparta del guió escrit, controlat -menys que més- per uns serveis lingüístics cada cop més en via morta, serveix de pastura a la incompetència lingüística. No és que el problema -gravíssim- afecti l'estructura profunda de la llengua. És que l'usuari ha decidit que parlar en català ja no li és útil, que el castellà és més modernet i cosmopolita i, no cal dir-ho, més apte per a tota mena de relacions que no pas aquest mort (mai més ben dit) anomenat "català", amb unes combinacions pronominals impossibles i un lèxic de ressons rurals que fan de mal portar.

La llengua no interessa a ningú, però paradoxalment tothom en parla. Des de l'hostilitat manifesta d'uns partits que la voldrien veure desaparèixer, fins a l'actitud acomodatícia dels que diuen que vetllen per la seva integritat i conservació, encara que la pràctica política del dia a dia ho desmenteixi. Com a molt, els n'interessa l'element simbòlic amb què fer discursos i declaracions de bones intencions.

Estem molt lluny, en aquests moments, de l'esperit regeneracionista que va acompanyar l'obra del nou-cents, quan aquest període va representar, en paraules de Josep Pla, "el moment àlgid de l'europeisme". El problema de fons no és el deteriorament progressiu de l'idioma -la pèrdua dels pronoms adverbials, la contaminació de la sintaxi o de la fraseologia-, sinó que el país ha deixat de creure en si mateix. ¿Com s'explica, si no, que s'accepti fer defecció d'una tradició cultural i lingüística riquíssima i mil·lenària, tradició de la qual l'idioma és l'exponent més genuí i representatiu? Així, diu Pla: "Les criatures han de saber una llengua, l'han de saber bé. El fet de saber la seva llengua és el que els permetrà, el dia de demà, d'entrar fàcilment en el bilingüisme o en el trilingüisme. Del contrari […] no en sabran cap i la seva confusió mental els produirà una esterilitat indescriptible. Mentrestant, aquesta pobra societat que no sap llegir, ni escriure, ni parlar la seva llengua va exhalant refranys, generalment ritmats […] amb el nyigo-nyigo de la poesia, i per això els recorda". D'aquí el goodbye que dóna títol a l'article, tant o més amarg que el que formulava Graves: adéu a l'idioma, adéu a una concepció del món, adéu a tot això.

I tant de bo m'equivoqui.

stats