Publicitat
Publicitat

Gordó com a símptoma

REACCIONAR. L’historial judicial de l’antiga CDC és prou ampli per considerar que els seus dirigents haurien de tenir un protocol clar d’actuació en cas de crisi. En canvi, en els últims anys, els convergents s’han caracteritzat per reaccionar tard i malament davant les imputacions per corrupció. És un mal hàbit pujolista, fill de molts anys d’èxits electorals i sensació d’impunitat. També és un mal de la vella política, la rajoyista tàctica d’esperar que amaini; una indolència mesurada que PP i PSOE també van practicar mentre van poder. Avui dia, en general, als partits se’ls recomana que tallin d’arrel quan apareix un problema amb la justícia. El que passa és que en el cas de CDC no sempre ha estat fàcil separar la part incorrupta de la corrupta, com no ha estat fàcil separar partit i govern, govern i país, país i lideratge, lideratge i família. El cas, però, és que alguna cosa està canviant, més enllà de les sigles, i el primer a adonar-se’n ha estat Germà Gordó, impel·lit a deixar l’escó un cop la justícia ha decidit investigar-lo pel cas 3%.

XANTATGE. El que ha canviat, bàsicament, és que Marta Pascal ha demanat la dimissió de Gordó com a diputat i president de la comissió de justícia del Parlament, contra el criteri de l’interessat i -segons sembla- contra el criteri d’Artur Mas, el seu antic mentor, l’home que el va ficar amb calçador a les llistes de Junts pel Sí, tot i que ERC (i part de CDC) l’havia vetat de forma explícita, precisament en previsió de futurs embolics judicials. Les males llengües diuen que Gordó practicava amb Mas una mena de xantatge, no sé si de l’emocional o de l’altre, però encara que això sigui mentida costa molt d’entendre que, en un moment decisiu per al país, i amb els judicis del cas Palau i del 3% a la cantonada, l’exgerent de CDC en els anys gloriosos s’assegués a l’escó, convertit en una bomba de rellotgeria. Més encara quan es va saber que Fernández Díaz i De Alfonso el consideraven el recanvi ideal per substituir Artur Mas i apartar CDC del sobiranisme. Suposo que, a part del mateix Gordó, altra gent haurà d’explicar com ha anat tot això, per què la continuïtat de l’exconseller de Justícia era innegociable per a la vella guàrdia de CDC.

AFORAMENT. Gordó no s’ha pres gens bé la pressió de la nova direcció del PDECat perquè deixi el Parlament, i els seus adeptes, molt ofesos, li han suggerit que estripi el carnet i mantingui l’escó com a diputat del grup mixt, la qual cosa només reforça la sensació que l’exconseller prefereix mantenir la condició d’aforat fins i tot al preu de renunciar al seu futur paper en el PDECat. És mal moment per a una crisi interna a Junts pel Sí, però encara seria pitjor que l’enèsim episodi del culebró del 3% es tanqués en fals, amb tebior i amb la sensació que la renovació de l’antiga CDC és només una operació cosmètica. No seria just per al PDECat, però encara ho seria menys per a ERC, Junts pel Sí i la CUP, que no tenen cap obligació de carregar motxilles alienes. Amb la seva decidida actuació, Marta Pascal ha fet el primer pas per demostrar que vol exercir el seu càrrec sense tuteles.

Més continguts de