El Govern, sense pacte fiscal, està en un atzucac
CDC ha verbalitzat el dilema en què es troba: o pacte fiscal o estat propi, que és tant com dir o pacte fiscal o convocatòria d'eleccions anticipades. O caixa, mai més ben dit, o faixa. I Unió ara reivindica la clau per no haver de veure com s'esberla la porta. Ja fa setmanes que el corrent arrossega els nacionalistes catalans. El seu és un govern ofegat que només rep cops de porta de l'Estat, que viurà una tardor amb nous impagaments i que conviu amb les incerteses d'una economia espanyola governada per uns ministres que només responen a les autonomies amb retrets i més tisorades.
L'escanyament i la imprevisibilitat poden abocar el govern d'Artur Mas a prendre decisions dràstiques, més radicals que ell mateix, sense que en pugui controlar els temps ni el context en què es prenguin. La seva promesa electoral, el pacte fiscal, no intueix en cap finestra de la Moncloa ni un petit raig de llum que permeti confiar en una possible negociació. En l'última roda de premsa, Mariano Rajoy va despatxar la qüestió amb un "No és prioritari".
Potser per a ell i el seu govern no ho és, de prioritari. Però per als centres concertats de sanitat, educació i serveis socials que no podran cobrar quan toqui, sí que ho és. Per als funcionaris que han rebut el màxim impacte de les mesures preses pel govern Mas, sí que ho és. Per a un jovent que veu com les oportunitats de feina no arriben, sí que ho és. Per als empresaris i emprenedors que malden per aconseguir crèdits, sí que ho és. Per als que van a fer benzina o a comprar medicaments, sí que ho és. I podríem seguir.
El gran repte d'aquestes properes setmanes és comprovar si la majoria dels partits catalans arriben a l'11 de setembre amb un pla consensuat que defensi els interessos d'una societat que ja no pot continuar abocant recursos a la caixa dels altres, perquè a la seva no n'hi ha. Però qui se sumarà a un lideratge que pot acabar protagonitzant un moment històric? Aquesta és encara la qüestió.
