Gràcia: només hi guanya l’especulador
Des d’un punt de vista estrictament legal, el tema del denominat Banc Expropiat, al barri de Gràcia de Barcelona, no dóna per gaire: amb la llei a la mà, el local és propietat privada, el propietari té dret al seu ús i els okupes no. Per què, doncs, discutim sobre el tema i busquem “solucions” al “conflicte”?
Perquè, en el fons, molts considerem que els okupes no tenen raó en el que fan, però sí en el que denuncien: l’atur juvenil, la desigualtat i la gentrificació de barris de Barcelona abans populars i dels quals els veïns estan sent expulsats perquè els preus dels immobles estan fora del seu abast.
Tot això no redueix els costos del conflicte, la magnitud dels quals és difícil d’exagerar. No em refereixo als costos econòmics produïts per desperfectes en el mobiliari públic o en els establiments situats a l’òrbita del conflicte. Els okupes, els intel·lectuals que els donen suport i una part de les CUP pretenen que es poden violentar lleis aprovades democràticament i estan procedint a criminalitzar la policia. Ara bé, una llei i una policia desprestigiades són l’avantsala del retorn a la barbàrie: a formes més o menys encobertes d’extorsió mafiosa.
És possible que els okupes, els intel·lectuals que els donen suport i una part de les CUP pensin que la prolongació del conflicte fa avançar la seva causa. Tancats a la seva bombolla, s’equivoquen, perquè l’opinió pública se n’allunya.
Amb el conflicte tothom hi perd. Excepte una persona: el propietari.
Considerem el fets.
El local era propietat de CatalunyaCaixa, una entitat en fallida. El mateix mes que els okupes hi entraven (octubre de 2011), el seu consell d’administració era ocupat pels nous propietaris: el FROB. L’obligació dels nous administradors era recuperar el local, vendre’l, fer caixa i retornar una part dels fons públics invertits en el rescat de l’entitat. Els okupes s’hi van resistir, fins i tot ocupant algun altre local de la mateixa entitat al mateix barri (Casal Popular Tres Lliris). Amb bon criteri, el banc devia arribar a la conclusió que no podia oposar-se als okupes: té massa sucursals i els caixers automàtics són massa vulnerables.
Aquest és el moment en què apareix l’especulador (i utilitzo aquest qualificatiu en la seva accepció més neutra).
Un especulador, per definició, és algú que intenta comprar barat i vendre car. Un local propietat d’un banc en fallida i ple d’okupes és una oportunitat d’or per comprar barat. Imaginem -per entendre’ns- que l’especulador considera que el preu de mercat del local són 300.000 euros. N’aconsegueix pagar (com a molt) 200.000 perquè els administradors estan obsessionats a treure’s de sobre tants actius immobiliaris com puguin, a fer-ho tan de pressa com sigui possible i, sobretot, a no tenir problemes amb els okupes.
L’especulador considera que haurà de fer fora els okupes i reparar els desperfectes. Posem-hi que això exigeixi invertir-hi 20.000 euros. Si, fet tot això, el ven pels 300.000 euros, n’haurà guanyat 80.000: un benefici del 36% sobre el capital invertit.
L’especulador exigeix al jutge el desallotjament. El jutge no pot fer sinó enviar-hi la policia, que no pot fer sinó anar-hi. A partir d’aquí: crema de contenidors, tancament de locals comercials i helicòpter impedint el son dels veïns. Tot això molesta molta gent, però no a l’especulador, que ni dorm a Gràcia, ni hi té cap interès. A vostè i a mi ens podria incomodar que el nostre nom sortís a la llum en relació amb l’afer, però la diferència entre nosaltres i un especulador és que ell -per professió- té nervis d’acer.
Inexorablement, l’acció de l’Estat hauria de portar al desallotjament i a permetre que l’especulador culminés el seu projecte. Per facilitar-ho, les autoritats ofereixen als okupes altres locals.
Però l’especulador té un cop de sort: els okupes exigeixen continuar les seves activitats no a qualsevol local, sinó justament en aquest. L’especulador es frega les mans. Quan l’Ajuntament el sondeja sobre el preu del local, l’especulador ja no parla de 300.000 sinó de 500.000 euros. Sap que el seu local ara val més. Quan l’acabi venent a les autoritats (i ja podem pujar-hi de peus) serà per 400.000 i, a sobre, no li caldrà reparar-lo. Haurà fet un benefici del 100%.
No pretenc suggerir que els okupes estiguin comprats per l’especulador (és massa complicat i la ingenuïtat dels okupes ho fa innecessari). Però sí que pretenc afirmar que, si ho estiguessin, no podrien fer-ho millor.
