13/01/2017

Gràcies, Buenafuente!

2 min

Dimecres Andreu Buenafuente va celebrar el primer any d’emissió del Late motiv de #Cero a Movistar+ amb un obsequi als espectadors: una entrevista digna d’elogi, amb inici punyent i sorprenent, una evolució enginyosa i una sensació final de recompensa. Buenafuente va convidar al plató Rafael Santandreu, un psicòleg autor de llibres d’autoajuda que dona pautes per assolir la felicitat. En arrencar la conversa, Buenafuente va descobrir un fet molt rellevant a l’audiència: “No m’havia passat mai en tota la meva carrera professional. Mai ningú no m’havia enviat l’entrevista feta, amb les preguntes i les respostes”. El presentador va ensenyar el plec de fulls que ho demostrava. La justificació del psicòleg va agreujar la situació: “Ho vam fer amb el meu equip de l’editorial perquè t’he de dir que els periodistes fan molt males entrevistes. A vegades em fan preguntes que jo no vull respondre. Hi ha coses del meu passat com a professor universitari que em diuen que... millor que els doni les preguntes i les respostes”. I aquest senyor és el que ens ha de donar instruccions per assolir la felicitat. La incapacitat d’adaptar-se a la realitat i imposar un diàleg, la desconfiança (i fins i tot menyspreu professional) cap a l’interlocutor, la falsificació d’una conversa i l’arrogància va ser tot el que va comunicar el psicòleg en dues frases. Buenafuente, amb un sarcasme finíssim i amb una amabilitat i una condescendència admirables, li va fer entendre que si ell acceptava la pauta corria el risc de perdre la feina, ser infeliç i haver-se de comprar el seu llibre. A partir d’aquí va continuar una conversa molt interessant. Buenafuente li va posar en dubte el negoci i l’eficàcia de l’autoajuda. El presentador li va insistir, amb subliminar picardia, si no creia que era molt més enriquidor mantenir una mica de debat. Va ser brillant l’assertivitat de Buenafuente per desmuntar les fal·làcies del psicòleg que, sense la pauta apresa i davant d’un interlocutor astut, va donar respostes òbvies, buides i previsibles sobre la felicitat. Santandreu va esmerçar una actitud vitalista forçada, un llenguatge col·loquial impostat (“ joder ”, “ coño ”, “ tío ”, “ hijo de puta ”...) de monologuista principiant. Buenafuente, amb humor i crítica constructiva, fins i tot li va retreure el vocabulari. El presentador li va arribar a revelar que la nit anterior havia sopat amb amics i allò li havia anat millor que cap llibre d’autoajuda. Donem fe que l’àpat va ser terapèutic. Rafael Santandreu no s’ha de desanimar perquè el seu propòsit es va aconseguir. Va ser un instant televisiu carregat de tanta veritat, enginy, franquesa, humor subtil i reflexió distesa per part del presentador que els espectadors vam notar com una dosi extra de felicitat viatjava de la pantalla al nostre intel·lecte. Gràcies, Buenafuente!

stats