14/04/2012

Entre les Gràcies i les Muses

1 min

Els antics, quan calibraven el nombre de fills que havia de tenir una família, afinaven així: "Ni menys que les Gràcies ni més que les Muses". És a dir, entre tres i nou. Això era quan Protàgores havia decretat que l'home era la mesura de totes les coses. Avui la mesura universal és la tecnologia i el plaer, que ens fan tan superhomes i tan indulgents amb nosaltres mateixos que ja no tenim temps per als fills. Les famílies són més curtetes: més de dos són multitud.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Els nous déus pagans ens han acostumat que la mesura clàssica per al clos familiar l'apliquem al futbol. Un bon partit ha de sumar, entre els dos equips, entre tres i nou gols. Bé, potser entre tres i set: podem sacrificar dues muses, per exemple Polímnia (poesia sacra) i Melpòmene (tragèdia). La religió ja no és cosa de poetes amb sotana, sinó d'aquests ídols de les sectes nacionals de la pilota. Entre nosaltres n'hi ha un de sol, i té un nom que el sap tothom: Messi, Messi, Messi... I de tragèdies ja en tenim massa cada dia per encomanar-nos a cap musa.

Entre tres i set gols, doncs. Aquest és l'ideal dels que practiquem el culte barcelonista. Un gol és com un fill efímer, un plaer sense responsabilitat, una festa sense ressaca, un mirall que no ens reflecteix. Cada cop que un nen aprèn a cordar-se les sabates és un gran avenç per a la humanitat. Sí. Però cada cop que Messi marca, les muses ballen d'alegria i les Gràcies Eufrosina, Talia i Aglaia, castes, belles i amoroses, somriuen al cel.

stats