Gratitud a Feliu Formosa
Feliu Formosa acaba de publicar llibre, i això hauria de ser notícia preferent perquè significa un benefici per a tots nosaltres. El llibre en qüestió es titula Sense nostàlgia, i és un text esplèndid (com es podia esperar parlant de l’autor que parlem) en què Formosa ens ofereix un ventall de records dels seus primers anys de vida. El poeta n’acaba de complir vuitanta, de manera que ens endinsem directament en l’enfonsament de la República, la catàstrofe de la Guerra Civil i el llarguíssim decaïment del que un altre gran poeta, Josep Piera, en un altre llibre de memòries infantils, va anomenar Puta postguerra.
Però tant el llibre de Piera com ara el de Formosa són magnífics exemples de l’expressió “mirar enrere sense ira”. Sense ira, però sense falses efusions sentimentals: sense nostàlgia, en definitiva, com adverteix el títol del llibre. Cada pàgina d’aquest nou llibre de Formosa és un model de lucidesa, profunditat i treball literari fet a consciència i amb excel·lència.
Dir això no hauria de ser cap novetat. Fa molts d’anys que Feliu Formosa, en el seu vessant polièdric de poeta, dietarista, traductor i home de teatre (no necessàriament per aquest ordre) és un dels noms fonamentals de la literatura escrita en llengua catalana. Com a dietarista ens ha regalat aportacions de primera magnitud, com El present vulnerable, A contratemps, El somriure de l’atzar i Sala de miralls (en aquest últim títol, de fet, es contenen les quatre pàgines que han servit de germen per a l’escriptura de Sense nostàlgia ). Com a poeta és un dels més rellevants i singulars de la seva generació, i potser el més idoni per al lector és remetre’l al volum de la poesia completa, que es titula Darrere el vidre i que conté llibres imprescindibles com Albes breus a les mans, Llibre de les meditacions, Cançoner, Raval, Per Puck, Immediacions i Cap claredat no dorm, als quals cal afegir els recents Centre de brevetat i Núvols d’acer. En teatre ha fet literalment tots els papers de l’auca, i com que no en sé prou, no sóc qui per donar fe a bastament de la seva trajectòria tan valuosa. Com a traductor, ha freqüentat amb una impressionant desimboltura els clàssics contemporanis europeus, ja fossin francesos, anglesos, noruecs o, sobretot, alemanys, dels quals ens ha ofert versions sempre fidedignes, meticuloses i absolutament referencials.
A canvi d’aquesta feinada, Feliu Formosa, potser per un excés de prudència, discreció o elegància, ha rebut tota mena de reconeixements i condecoracions, però no particularment l’atenció dels mitjans i els altaveus que sens dubte mereix un talent com el seu. Ell s’ho mira sense nostàlgia, efectivament, però encara hi som a temps (i per molts d’anys) de reconèixer en vida un dels nostres grans escriptors i homes de lletres. Òbviament la magnitud d’una tasca com la seva no cap en un articlet com aquest, però només volia cridar l’atenció sobre el fet que, sense Feliu Formosa, la literatura catalana moderna seria notòriament més pobra.
