Publicitat
Publicitat

Guerres d'abans i d'ara

Afortunadament, Adolf Hitler va néixer el 1889, va arribar al poder el 1933 i va desfermar una guerra general el 1939. Per què, afortunadament? Doncs perquè si hagués nascut dues o tres generacions més tard i hagués arrossegat Europa i el món a la guerra a principis del segle XXI, em temo que n'hauria sortit victoriós i que, avui dia, aniríem tots marcant el pas de l'oca i saludant a l'estil nazi.

M'explicaré. Vostès s'imaginen Winston Churchill, o Charles de Gaulle, o els seus generals, dubtant el 1940 o el 1941 sobre si l'eliminació física del Führer alemany era o no un objectiu de guerra? Se'ls imaginen especulant sobre si el Tercer Reich podia ser derrotat sense enderrocar el règim nazi, deixant que Hitler continués a la cancelleria o, en tot cas, substituint-lo per algun dels seus sequaços (Göring, Himmler…)? És cert que, el 1945, els capitostos esmentats van intentar negociar una pau a l'esquena de Hitler, però a cap governant aliat li va passar pel cap ni tan sols considerar la hipòtesi. I s'imaginen el president dels Estats Units, un cop que Washington va entrar en el conflicte, impacient per transferir a algú altre el protagonisme i la direcció militar de la contesa? Ja s'intuïa, però ara podem concloure definitivament que el mitificat Barack Obama no és de la fusta de Franklin D. Roosevelt.

Un dels arguments més sòlids d'aquells que (ja siguin governs o sectors d'opinió) critiquen avui la intervenció militar contra Gaddafi és el de la doble moral: per què atacar el dictador libi i no els dictadors sirià, iemenita, saudita, etcètera? Doncs, què haurien dit aquestes veus quan, a partir del 1941, un dels membres fonamentals de la Gran Aliança antihitleriana va ser… la Unió Soviètica de Stalin. Un Stalin que, en aquell moment (quan les fàbriques de la mort d'Auschwitz i similars encara no estaven a ple rendiment), tenia sobre la seva consciència força més assassinats que Hitler. Un Stalin que, tot just dos anys abans (agost del 1939) havia signat amb el Tercer Reich un tractat ignominiós, el pacte Ribbentrop-Molotov, en virtut del qual l'URSS va vendre a Berlín petroli i altres materials estratègics, i les dues dictadures es van repartir països i intercanviar presoners polítics. Com podien els aliats occidentals dir que lluitaven contra l'Alemanya nazi en nom de la democràcia, i al mateix temps tenir com a confrare l'artífex de les grans purgues i del gulag? Sens dubte, els nostres antibel·licistes del 2011 haurien conclòs que la presència de Stalin deslegitimava per complet la causa aliada i demostrava la hipocresia dels seus pretesos objectius.

Per sort -per sort dels europeus i de la humanitat en general, vull dir-, set dècades enrere no es considerava que, per tal que una guerra fos legítima, o justa, calia que tots els bel·ligerants en el bàndol dels bons tinguessin unes impecables credencials democràtiques. Per això un conservador i anticomunista a ultrança com Churchill no va dubtar ni un instant, el juny del 1941, a aliar-se amb Stalin. Tampoc no vacil·là, un temps després, a donar suport als partisans comunistes iugoslaus de Tito, tot i saber que, si guanyava, no instauraria precisament un règim parlamentari de tipus britànic. El mal major era el nazisme; per derrotar-lo, tots els companys de viatge eren acceptats, i tots els procediments eren vàlids, inclosos els bombardejos sobre la població civil: aquesta, donant suport a Hitler, havia lligat la seva sort a la del criminal Führer i canceller.

No, Muammar al-Gaddafi no és Hitler, sobretot perquè Líbia no té ni remotament el potencial demogràfic, econòmic i militar de l'Alemanya del 1939. Però, a l'escala de les seves forces, el dictador nord-africà posseeix un currículum de violacions dels drets humans i d'ingerències desestabilitzadores fora de les seves fronteres tan espectacular com poc recordat per tots aquells que, avui encara, el miren amb indulgència. Repressor implacable de qualsevol dissidència interna des del 1969, mecenes de tota mena de terrorismes, responsable confés d'atemptats que van costar centenars de morts (el del vol 103 de Pan Am sobre Lockerbie, el del vol 772 d'UTA sobre el desert del Níger…), organitzador d'atacs fronterers contra els països veïns (Egipte, Tunísia…) reticents a les seves delirants propostes d'unió panàrab, el coronel libi va enviar tropes a Uganda en suport d'Idi Amin -és allò de les afinitats electives…-, va alimentar dues dècades de guerra civil al Txad i, fort dels seus petrodòlars, no ha perdut ocasió de ficar la grapa als conflictes bèl·lics de l'Àfrica subsahariana d'aquests darrers lustres.

Així les coses, entendreix escoltar els pacifistes nostrats recitant la cantarella que la intervenció militar no arregla res, que "el conflicte libi l'han de resoldre els libis", que "encara hi havia altres solucions", com "la pressió internacional i el boicot". També el 1939-40, davant de Hitler, hi havia pacifistes d'aquesta mena. Al cap de poc, molts d'ells havien esdevingut col·laboradors i Quislings de l'ocupant nazi.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT